Prendre la paraula

jordimartifont

21 de novembre de 2007
0 comentaris

Infectació: ‘Bons temps per infectar-se’, de Ricard Vilaregut

El Ricard Vilaregut aposta de sempre (com a mínim des que el conec) per fugir corrent del dogmatisme i alhora no renunciar a les coses bàsiques; i en aquesta infectació és el que fa. 

Bons temps per infectar-se

 

Infectació en el sentit de propagar i estendre idees, propostes, alternatives, projectes, reptes i necessitats, anhels i decepcions. Infectació  com a sinònim de contacte, relació i barreja entre persones i moviments, que si bé provenen de diferents corrents ideològiques, de diferents tradicions culturals i de diferents biografies personals i col·lectives, totes elles comparteixen una determinada diagnosi sobre la realitat, així com una voluntat de transformar-la, amb la intensitat i capacitat que cadascú tingui a mà. Infectació des d?una perspectiva sana, no dogmàtica ni interessada, oberta i interclassista, i sense massa complexos ni herències que paralitzin.

Algú podria dir: Sí, sí, d?acord, això està molt bé però… és possible aquesta infectació que es proposa? Hi ha les condicions per teixir aquesta xarxa de voluntats transformadores? Com que la pregunta és l?excusa, assenyalaré tres factors que crec faciliten aquesta infectació.

El prmer d?ells, té a veure amb el que el company Raimundo Viejo assenyalava fa uns dies (?Directa? 67), sobre la pèrdua de centralitat dels partits en el nostre sistema polític, que es podria completar amb la també pèrdua d?exclusivitat de les institucions governatives a l?hora  de definir i executar les polítiques públiques.  Uns partits i institucions que a banda dels actors de sempre (poder econòmic i mediàtic) han de comptar amb un altre poder, el social, el de la mobilització i l?activisme diari, que si bé té menys capacitat d?impactar que els de sempre, disposa de més visibilitat i legitimitat. I per ara, afortunadament, tot indica que la cosa tira més cap a l?aprofundiment de la democràcia ?i, per tant, en benefici dels moviments socials- que no a tornar enrere.

El segon té a veure amb la fortalesa del que s?anomena com a societat civil catalana, que conscient de no tenir estat sap que sovint s?ha d?espavilar tota soleta per tirar endavant el país. És veritat que bona part d?aquesta societat civil no està especialment polititzada o ho està d?una manera més aviat conservadora o no compromesa,  però el sol fet de la seva existència i densitat és sempre una oportunitat. La xarxa hi és, ara tan sols cal treballar-la, connectar-la… i activar-la.

Pel que fa al tercer factor, i baixant més a nivell de moviments socials més polititzats, i a diferència de per exemple Euskadi o Madrid, aquí tenim ben engreixats els espais frontisses, aquells espais de confluència entre col·lectius que tenen visions estratègiques diferents, quan no contraposades. L?exemple de la Consulta del deute Extern de l?any 2000, la Plataforma Aturem la Guerra o fins la campanya Sí al Procés de Pau són una mostra de convivència, pacte i consens entre persones i organitzacions que en compartir un mateix diagnòstic podien treballar plegats, i amb els resultats que tots coneixem.

Bons temps per la infectació, sens dubte.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!