Prendre la paraula

«Entre tots i totes, tot!» és la frase que tanca la novel·la riu que ha escrit Ivan Miró amb el títol d’Els vincles audaços. Una autèntica joia literària del 2023 producte i conseqüència del món que ens envolta i de la nostra mania continuada d’intentar canviar-lo, sempre a millor, és clar. I producte i conseqüència d’un autor que fins ara és més conegut pels seus assajos que no per la seva narrativa, tot i que no és la primera novel·la que escriu. L’Ivan és autor de diversos assajos que tracten sobre els moviments socials en general i, de forma especial, sobre el cooperativisme. Ha publicat o ha participat en els llibres Treball, valors i canvi. Les ruptures de la precarietat (2001), Barcelona marca registrada. Un model a desarmar (2004), De la protesta al contrapoder (2007), Construint municipi des dels moviments socials (2010), Les cooperatives obreres de Sants (2010), Les veus de les places (2011), Fer el salt. Cooperativisme i economia solidària (2012) i Joan Rovira i Marqués. El cooperativisme obrer i col·lectivista (2014). Pel que fa a la narrativa, l’any 2015 va publicar la seva primera novel·la, La revolta que viurem, conceptualment diferent a aquest llibre que ara ens presenta però amb continuïtats interessants d’anomenar, per exemple tres dels personatges principals que hi apareixen: el Jonàs, la Judit i la Djamila.

Situada en dos moments de la contemporaneïtat dels segles XX i XXI, Els vincles audaços transcorre al començament del XX i en l’espai de temps dels darrers trenta anys. El començament del XX és dibuixat com un moment decisori per a l’establiment i expansió del moviment anarcosindicalista català i els darrers trenta anys, l’ara mateix, serveixen a l’autor per parlar dels moviments socials que hem viscut, protagonitzat i habitat en els darrers temps sobretot a Barcelona. Perquè si una cosa es pot retreure a la novel·la és que és una novel·la barcelonina, de Sants sobretot, però que podria haver estar més àmplia territorialment i, alhora, evidentment, més complexa precisament a l’hora de parlar d’un territori que massa sovint és engolit per les dinàmiques capitalines.

La novel·la està organitzada en tres parts: ‘La intuïció de la rereguarda’, ‘El caos i l’ordre’ i ‘La revolució imperfecta» però manté una estructura continuada que fa que un capítol passi en el present de la novel·la (els darrers trenta anys) i en el següent als fets facin referència als primers vint anys del segle XX.

En la part contemporània, tres personatges que comparteixen pis a Barcelona, els tres que ja hem anomenat, esdevenen els cicerones dels lectors i lectores per les lluites socials més properes en el temps, des de l’11M de 2011 fins a la vaga general de 2010, l’1 d’Octubre de 2017, la contracimera contra el banc Mundial de 2001, el 12 d’octubre de 1999, les tancades migrants de 2018, l’okupació de la Hamsa i la defensa de Can Vies… Cada un d’aquests tres personatges (la Djamila, el Jonàs i la Judit) hi participa d’una manera o altra i esdevenen veus complementàries a la del narrador que, en molts casos, coincideix amb algun dels tres. Ja Judit és una periodista bregada en les lluites de Colòmbia que ha decidit tornar a Barcelona ara que està embarassada i li han ofert un treball a l’administració municipal en mans de l’«esquerra transformadora». La Djumila és una veterana de la lluita antiracista i feminista i coneix i ha viscut els moviments socials de la ciutat des de la primera línia sempre i des de fa molt de temps. I el Jonàs, a voltes un alter ego de l’autor, està investigant la vida del Paronas, l’anarcosindicalista assassinat junt amb Salvador Seguí el 1923 al carrer de la Cadena. És a través de les investigacions que sobre la seva vida fa que anem descobrint un món que, malgrat les seves diferències amb el que ells tres habiten, hi manté moltes semblances i, sobretot, vincles que esdevenen referencials i orgànics amb l’espai i la ciutat que els acull.

Ivan Miró, amb aquesta novel·la, ha aconseguit convertir les lluites contemporànies de la capital catalana en material literari de primera qualitat. Ha aconseguit bastir un relat que flueix i que, alhora, amb una forma narrativa impressionista, ens descriu les mil formes, els mil noms i les mil veus que habitaren i habiten la ciutat, una ciutat que ell coneix més que bé, tant com les lluites que s’hi han donat. L’autor, per tant, és testimoni de primera fila del que ha passat en els darrers trenta anys, amb una colla de detalls que esdevenen curiositats o tema central segons la lluita però no deixen indiferent en cap cas. L’obra passa tan bé que en alguns moments sorprèn que les informacions sobre els anys 20 siguin tan complexes com interessants, ben estructurades i convincents.

Sincerament, la novel·la m’ha sorprès molt, no perquè dubtés de l’autor sinó perquè no m’esperava una obra d’aquesta alçada, que crec que qualsevol persona que estigui o hagi estat posada en les lluites dels darrers decennis hauria de llegir. Però també qualsevol persona que vulgui gaudir de la bona literatura militant, inclosos alguns crítics i crítiques literàries que en són ben reticents ves a saber per què.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!