Prendre la paraula

Fa uns mesos, l’Editorial Afers de València va publicar la traducció catalana, obra de Pau Bosch, de De nos frères blessés, la novel·la de Joseph Andras que va guanyar el Prix Goncourt du Premier Roman tot i que l’autor es va negar a recollir-lo per mostrar el seu rebuig a la institucionalització de l’escriptura i el seu desacord amb les competicions literàries. L’editor d’Afers, Vicent Olmos, me’n va parlar amb una recomanació clara i jo, que gairebé sempre li faig cas, l’he acabat de llegir just aquests dies en què els carrers de l’Estat francès cremen com poques vegades abans ho havien fet.

Els nostres germans ferits, que aquest és el seu títol en català, explica la història de Fernand Iveton, un comunista francès defensor de la independència d’Algèria a qui la France li va tallar el cap el 1957 mentre era ministre de Justícia aquell «socialista» provinent de l’extrema dreta nacionalista anomenat François Miterrand, qui es va fer el sord davant totes les peticions de clemència que li van arribar en aquell moment, inclosa la d’Albert Camus.

La novel·la se situa en els darrers dies de la vida d’Iveton, des del moment en què va intentar col·locar una bomba a la fàbrica on treballava, sempre amb la intenció de fer explosionar l’edifici sense fer mal a ningú, i la seva execució, el seu assassinat a mans de l’Estat. És una història dura, molt dura, en què es mostren tant els pensaments interiors d’Iveton com el dolor absolut que en el seu cos li provoca la policia colonial, experta en torturar persones per fer-los dir el que mai no haguessin dit, sense importar-los massa que fos veritat o mentida. A aquesta part de l’obra pertany el judici-farsa al revolucionari, amb acusacions que no tenien res a veure amb el cas que es jutjava però que atiaven l’odi contra l’acusat, la defensa d’uns advocats més motivats ideològicament que amb coneixement de la causa, els dies de presó i les noves amistats que s’hi troba, el patiment que provoca en Iveton la sentència un cop es comença a recuperar dels dolors provocats per les tortures, els intents de salvar-lo i una solidaritat que primer és tèbia i només al final va creixent, el seu sentiment de solitud i una intensa creença en ell mateix en el sentit d’haver fet sempre el bé i no haver deixat mai de banda el seu pensament comunista, fragmentàriament comunista, un dels centres d’interès de la seva persona.

Aquests capítols s’intercalen amb els que expliquen la coneixença d’Héléne, el festeig que s’estableix entre els dos a París, l’arrauxament que l’enamorament esperona i que el sexe fa esclatar, l’amor sincer i incondicional que neix entre els dos, l’acceptació de la família d’ella inclòs el seu fill, la tornada d’Iveton a Algèria, la retrobada a Àfrica un cop Iveton s’ha situat, la solitud d’Héléne un cop ell és tancat però, alhora, la solidaritat dels veïns àrabs que veuen en Iveton un autèntic germà.

Deixant de banda l’estil de l’autor, que és viu i ràpid, impressionista sovint i tendre i pacient, aquest és un llibre que situa la literatura en un dels espais possibles en el segle XXI, passades tantes formes caduques que provoquen que sovint no sapiguem si el que llegim és d’ara, una còpia d’algun passat brillant o l’obra del darrer autor o autora que cal que coneguem. Andras escriu amb una força que fa notar en el lector tota la crueltat d’un Estat que es diu civilitzat però l’únic que ha fet, com tots els altres, ha estat sofisticar la violència extrema i posar noms que semblen decents a terroristes que fan feina per a l’Estat. Però, alhora, també escriu amb una tendresa i un amor que ressalta encara més enmig d’un clima de violència i fàstics incommensurables que ell mateix és capaç de sentir, de fer notar. Aquest contrast és un dels grans encerts de la novel·la.

Cal llegir Els nostres germans ferits i, segur que si ho feu, tindreu ganes de llegir més obres d’Andras, que amb la seva novel·la ha estat capaç de fer remoure consciències i, sobretot, fer aflorar la vergonya que suposa llegir cara a cara el dolor extrem exercit pels que, sovint, mudats, arreglats i perfumats, no són res més que terroristes civilitzatoris. La novel·la ha estat portada al cinema el 2022, tot i que no us en puc dir res perquè no n’he vist l’adaptació, i Andras té ara ja una altra obra traduïda català, que tampoc conec, i que porta per títol Au loin le ciel du Sud. Quan la trobi, de cap.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!