Prendre la paraula

jordimartifont

13 d'abril de 2010
2 comentaris

Egunkaria, un cas d’estat

El
tancament temporal d’un diari com a mesura cautelar té un difícil
encaix en el nostre ordenament jurídic”

Un
cop sabuda, llegida i comentada la sentència de l’Audiencia Nacional
pel “cas Egunkaria”, un regust de terra crua que rasca
parsimoniosament i amb violència tot el que toca, i amb força
inaudita ressegueix el nostre paladar. Al algú li calia tancar un
diari, fa set anys, a Europa? Calia torturar periodistes acusant-los
de ser veu dels terroristes? Calia fer desaparèixer una empresa amb
cinquanta treballadors i 1.500 accionistes malgrat el context
econòmic fos més favorable que l’actual? Sense cap mena de dubte,
calia, i si no els hagués calgut no ho haurien fet.

Recordem
qui ho va fer i com ho va fer. Recordem el jutge Eduardo Fuingariño,
aleshores fiscal del tribunal d’excepció que sota el nom d’Audiencia
Nacional fa de policia a l’Estat espanyol des del poder judicial.
Fuingariño representava i era l’extrema dreta judicial i política
però alhora, des de la seva posició destacada, feia acusacions
sense cap mena de fonament que el seu substitut, ja des del 2006, va
demanar que s’arxivessin. Al successor no li van fer cas. Recordem el
jutge Juan del Olmo, que volia emular la “popularitat”, o millor
dir l’”espectacularitat”, de Garzón i feia empresonar nou
directius del diari pràcticament, i tal com reconeix la sentència,
per la cara. Recordem les conseqüències de les maneres d’actuar
d’Aznar i, per exemple a Barcelona, de la Julia Valdecasas d’infausta
memòria, aplicant l’extrema violència contra qui gosava protestar i
encara més contra qui decidia organitzar la protestar. Recordem el
context polític basc del moment, amb espais de confluència entre
l’esquerra abertzale i el conjunt de forces sobiranistes que feien
por a l’Espanya eterna i rojigualda. Recordem l’odi organitzat contra
tot allò que sonés a basc i que no fos “bien entendido”, és a
dir que no fos decididament espanyolista. Recordem com tothom podia
anar a la presó i, de fet, tothom hi anava i tothom hi pot anar,
avui al 2010, si els sembla sospitós. Recordem que no fa tant tot
això ens hagués semblat un disbarat… i que ara la majoria ho
troba ben normal.

I
enmig dels records mirem el present i entendrem algunes coordenades
que semblen estranyes. Mirem el nostre voltant. Quanta gent no
lluitadora pels drets socials i civils sap què és o què era el
“cas Egunkaria” amb un mínim de criteri, és a dir que no digui
“sí, allò dels bascos” o, encara pitjor, “sí, allò dels
etarres aquells”.

No
parlem ni de bascos ni d’etarres. Parlem de la detenció arbitrària
de ciutadans d’aquest estat amb acusacions falses, parlem de tortures
aplicades en nom de la democràcia, parlem del tancament d’un mitjà
de comunicació per una simple sospita infundada tal com s’ha
demostrat amb la sentència, parlem de les mentides convertides en
notícies, parlem de vides trencades, de feines perdudes, de capitals
desapareguts… Això és el patriotisme, el nacionalisme d’estat,
que requereix de tots els mètodes per garantir la pervivència de
l’Estat tal com el coneixem, tal com és i tal com les seves elits
han decidit que sigui.

Podem
anomenar-los de mil maneres diferents però els policies que van
tancar “Egunkaria”, els funcionaris que van torturar Martxelo
Otamendi i altres directius de la publicació, els qui li van posar
la bossa al cap, el van ofegar, el van insultar, el van colpejar…
eren funcionaris pagats per totes i per tots, persones que obtenen el
seu sou, suposadament, de l’interès general que genera la feina que
fan. Aquest interès general, però, només respon a l’interès de
qui pensa que la seva pàtria, la seva nació i l’Estat que
l’aguanta, està en perill perquè el seu interior és divers, perquè
dintre seu no només hi ha la nació que dóna nom a l’Estat i fins i
tot perquè alguna d’aquestes “altres” nacions ha decidit
esdevenir major d’edat, el que en idioma internacional s’anomena
autodeterminar-se i ser objecte de ple dret.

Martxelo,
des dels Països Catalans i des del meu pensament, que no inclou
estats perquè els odio tots de la mateixa manera bàsica, una
salutació per la fermesa amb què heu lluitat i defensat el dret que
és, en definitiva, el dret a la paraula, el dret a la llengua i el
dret a la vida. Quan demà, Euskal Herria i els Països Catalans
siguin lliures, aquests drets els hem de garantir a tothom i a
totdon, sense tenir en compte, fins i tot, si el que proposen suposa
la desaparició de la nació de l’estat… Que així sigui.

  1. Tens molta raó en tot el que dius en el teu article, estic d´acord en tot el que dius, es molt bon article, a mes eres molt valent, no et talles un pel en dir tot el que penses

  2. ..mai he estat a prop del món abertzale ni mai ho estaré, el que penso i crec queda lluny, però la manca d’una senyal important per part dels que són al cap damunt de la piràmide del sistema i la seva conseqüència en la població del món occidental és el desenvolpupament d’unes maneres d’actuar i de fer cada vegada més properes a conductes conservadores degudes a infinitats de factors…tot plegat ens fa més forts, ens fa més valents, ens fa pedre la poca por que tenim….el dia a dia cada vegada es torna més de la banda dels que es dediquen a continuar fent bulling després del col·legi o als instituts fomentat per educacions properes a l’esquerra i evidentment de la dreta, gents que després voldràn semblar propers fins i tot al món abertzale com a mostra de la seva radicalitat actuant com els qui son en contra…el “atado y bien atado” del dictador s’ha de desfer a la ment i al cor no només amb una actitut programada pel sistema, no és la primera vegada a la democràcia de l’estat espanyol, que pot trobar-se des dels col·lectius progresistes  a la extrema dreta, és la mateixa….s’ha de tenir clar i el valor comença, a aquest país, deslligant lo “atado y bien atado” a un/a mateix/a que el dictador aquí va tenir que fer més fenya que a d’altres llocs i amb l’ajut dels traidors ho van fer  a la nostra manera, cvcmpte amvb això, i tant mateix per això creiem que ja som curats…SALUT I VISCA LA REPÚBLICA!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!