Prendre la paraula

Declaració del filòsof Giorgio Agamben davant ‎els senadors italians durant els debats sobre la implantació del “passaport covid” ‎‎(Llei 2394). Giorgio Agamben no aborda l’aspecte sanitari d’aquesta mesura sinó el profund canvi que imposa a la civilització humana, un canvi del qual no tots n’estan conscients.

Bones,

Em concentraré únicament en dos punts sobre els quals vull atraure l’atenció dels parlamentaris cridats a pronunciar-se sobre la transformació del decret en llei. ‎ ‎

Una vacuna perillosa però obligatòria ‎

El primer punt és l’evident –i subratllo el terme– l’evident contradicció del decret en qüestió. ‎ Vostès saben que el Govern, mitjançant el decret llei especial número 44/2021 anomenat «escut penal», ara convertit en llei, es va exonerar de tota responsabilitat pel que fa als danys causats per la vacuna. ‎ I la gravetat d’aquests danys ve del fet que l’article 3 del decret en qüestió esmenta explícitament els articles 589 i 590 del Codi Penal, que es refereixen a l’homicidi involuntari i… a les afectacions per negligència. ‎ Com han assenyalat juristes de referència, això significa que l’Estat no vol assumir la responsabilitat d’una vacuna en fase experimental la qual no ha acabat encara però, al mateix temps, fa tot el possible per obligar els ciutadans a vacunar-se, amenaçant-los de quedar exclosos de la vida social, i ara, amb el nou decret que vostès estan cridats a validar, privats fins i tot de la possibilitat de treballar. ‎

És possible, pregunto jo, imaginar una situació jurídicament i moralment més anormal que ‎aquesta Com pot l’Estat acusar d’irresponsabilitat els qui opten per no vacunar-se, quan aquest mateix Estat és el primer a rebutjar formalment tota responsabilitat per les possibles conseqüències greus? Recordeu els articles 589 i 590: morts i danys provocats per la vacuna. ‎ Jo voldria aquí que els parlamentaris reflexionin sobre aquesta contradicció que, en la meva opinió, constitueix una veritable monstruositat jurídica. ‎ ‎

El “passaport covid”, conseqüència o finalitat?

El segon punt sobre el qual vull cridar l’atenció de vostès no té a veure amb el problema mèdic de la vacuna sinó amb el problema polític del «passaport covid», problema aquest que no s’ha de confondre amb el primer. ‎ Ens hem vacunat tantes vegades sense que això ens obligués a mostrar un certificat…‎ Científics i metges han dit que el «passaport covid» no té significació mèdica en sí, però que serveix per obligar la gent a vacunar-se. ‎ Jo crec que més aviat es pot dir el contrari, o sigui que la vacuna és un mitjà d’obligar la gent a tenir un passaport sanitari, o sigui un dispositiu que permet controlar i seguir els moviments 8de la gent), una mesura sense precedent .

‎ Els politòlegs saben des de fa temps que les nostres societats han passat d’un model que abans s’anomenava de «societat disciplinària» al model de «societat de control», de societat basada en un control numèric gairebé il·limitat dels comportaments individuals, que es converteixen així en quantificables en un algorisme. ‎ Estem acostumant-nos ara a aquests dispositius de control. Però jo pregunto: fins on estem disposats a acceptar que arribi aquest control?

És possible que els ciutadans d’una societat suposadament democràtica es trobin en una «situació pitjor que la dels ciutadans a la Unió Soviètica de Stalin»?‎ Vostès saben potser que els ciutadans soviètics estaven obligats a presentar una ‘propiska’, un salconduit per a qualsevol desplaçament d’un lloc a un altre. ‎ Però nosaltres també estem obligats a presentar un passaport sanitari per anar a un restaurant, o fins i tot per anar a un museu o al cinema.

‎ I ara –el que és encara més greu amb el decret que vostès han de convertir en llei– s’haurà de presentar fins i tot cada vegada que vostè hagi de treballar. ‎ A més, com acceptar que, per primera vegada en la història d’Itàlia des de les lleis feixistes de 1938 sobre els no aris, inventem ciutadans de segona sotmesos a restriccions que, des d’un punt de vista estrictament jurídic i fins i tot tractant-se de dos fenòmens que no tenen res a veure –em refereixo a l’analogia jurídica–… pateixen restriccions idèntiques a les que van patir els no aris?, el qual, com vostès saben, afectava principalment la possibilitat de casar-se…‎ Tot fa pensar que els decrets que apareixen un darrer l’altre, com si vinguessin de la mateixa persona, s’han d’inscriure en un procés de transformació de les institucions i dels paradigmes de la forma de govern de les societats de què som part . ‎ És una transformació tant més insidiosa quant que, com va succeir amb el feixisme, es desenvolupa sense que hi hagi hagut canvis en el text de la Constitució… subreptíciament. ‎ El model que així es corroeix i s’anul·la és el model de les democràcies parlamentàries amb els seus drets, les seves garanties constitucionals. ‎ I al seu lloc s’instal·la un paradigma de govern en el qual, en nom de la bioseguretat i del control, les llibertats individuals estan condemnades a patir creixents limitacions.

La concentració exclusiva de l’atenció en les infeccions i en la salut, en efecte, em sembla que ens impedeix percebre quin és el sentit d’aquesta gran transformació que es realitza en l’esfera política. ‎I això impedeix que ens adonem que, com els governs mateixos ens ho recorden sense descans, la seguretat i la urgència no són fenòmens transitoris sinó que constitueixen la nova forma de governar. ‎ Crec que en aquesta perspectiva és més urgent que mai que els parlamentaris considerin amb extrema atenció la transformació política en marxa, que no es concentrin únicament en la salut… la transformació política que està tenint lloc, i que per cert inevitablement conduirà a llarg termini a desposseir el Parlament dels seus poders, reduint-lo –com està succeint actualment– a simplement aprovar, en nom de la bioseguretat, decrets provinents d’organitzacions i de persones a qui poc importa el Parlament. ‎

Gràcies.

‎ Giorgio Agamben

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!