Prendre la paraula

Resum: l’operatiu repressiu sense sentit més absurd, més desastrós i
més inexplicable de la història recent dels Mossos, que ha acabat amb
allò que més temen: una nova polèmica on les medalles són per mèrit
propi. I com si res no passés, en aquest país on el verb dimitir sempre
és substiuteix pel d’ascendir. 121 ferits no demanen responsabilitats.
Oitant. Davant una violència repressiva, violència estràbica de
persecució indiscriminada, que exigeix avui dimissions, depuracions i
investigacions. O més indignacions. O no anirem pas bé.

I això que el pitjor és que no ens hauria d’estranyar. Puig ho va
anunciar maldestrament fa 25 dies. I molts vam tremolar aleshores. Sense
despentinar-se, fins i tot fent conyeta,  el passat 2 de maig, Felip
Puig, conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, va anunciar
‘que aniria una mica més enllà de llei’ en el combat a la dissidència.
Prou per exigir la dimissió. En Terricabras ho té escrit des que Aznar
visités l’Autònoma el 1999, enmig de càrregues i cops de porra: la
policia està formalment per defensar la llibertat, la integritat i els
drets de les persones. I en Terri reblava: ‘si no ho fan delinqueixen;
ells i els que els manen’. Talment com va succeir ahir a la plaça
Catalunya.

Venia anunciat. Paradoxes postelectorals indignants, el passat 14 de
maig, en plena campanya electoral, els joves de CDC d’Osona van tenir
l’ocurrència de regalar a Felip Puig un bat de beisbol, amb el qual va
somriure cofoi al final del mitin.  De les paraules als fets. De la
broma macabra a la macabra realitat. Els cadells, com hooligans, regalen
bats de beisbol i deu dies després, derivada consecutiva, les urgències
de l’Hospital Clínic atenen una melsa i un pulmó rebentades. Per
pilotes de goma. I més enllà de tots els cops rebuts, de cada cap obert,
de l’estripada de cabell, allò que fa mal de veres no és el dolor
físic. Sinó el dolor sociopolític. El que es va viure i viure: la
brutalitat d’una violència impune  i la banalització del dolor escoltada
en roda de premsa oficial.

I és que fet i fet, les gracietes verbals del conseller, que fan pena
i foten por, ja el van fer estrenar-se el gener pregonant ‘la fi de la
impunitat’. Coincidència maldestra de doble raser que esparvera, ho va
dir el mateix dia que el nou govern convergent decia retirar l’acusació
contra els dirigents convergents implicats en el frau del Palau de
Millet i el cobrament de comissions via Ferrovial. Sublim i clarivident.
Fi de la impunitat? De quina? De quines?

En la seva dèria embogida, està ben clar. Quan Puig va anunciar la fi
de la impunitat ho va fer per justificar la identificació i
processament en massa de 418 activistes socials que protestaven contra
la reforma de les pensions. Molt soroll. Només cinc setmanes després, la
justícia arxivava el cas. Per falta de proves. Habitual quan es va més
enllà de la llei: una lliscant deriva que sempre anuncia la
impossibilitat de retorn.

Felip Puig, doncs, Òscar al Millor Muntatge 2011, compareix. I tot és
cartó pedra. Aposta autoritària de governar inventant-se pors, a cavall
entre la mediocritat i la hipocresia. Anàlisi psisocial: a propòsit de
Melitón Manzanas, el sàdic torturador de la dictadura franquista, una de
les seves víctimes el descrivia com un psicòpata social que havia
trobat el seu lloc a la societat per realitzar-se plenament. Després
dels estirabots continuats i de l’apologia de l’injustificable del
conseller, tinc raons per establir paral·lelismes. Ahir mateix les
escoltava fredament. Frívolament. Quan Puig, like a hooligan,
reblava la cirereta del pastís. ‘Ho tornaria a repetir’ va cloure.
Repetiria 121 ferits i un de greu amb la melsa i el pulmó rebentat?
Neurosi. Reiteració compulsiva. Obsessió de psicopatia.

I tot plegat, personificar-ho seria un error. Puig és una baula més,
una més encara, d’una cultura políciaca que beu de les noves doctrines
regressives de militarització global de l’ordre públic i que perviu
ancorada en la política d’ordre públic del franquisme: controlar la
població, anatemitzar-la com enemic intern i tractar tota mobilització,
oposició o protesta com una mera qüestió d’ordre públic.

La violència, deia Asimov, és el darrer recurs dels incompetents.
Així ho recordava una pacanrta ahir a la plaça Catalunya. Que tregui la
calculadora el conseller: ahir al matí, a trenc d’albada, eren 500. Avui
milers enmig d’una solidaritat que s’escampa arreu dels Països Catalans
i d’una Puerta del Sol que cridava ahir ‘Visca Barcelona’. Trending
topic mundial assolit per Puig al twitter, en una particular
internacionalització maldestra de la qüestió catalana. #felicitatsfill
piulen al 2.0.

Allò insondable: que malgrat la provocació i la ceguera repressiva,
ahir es va viure un gest gens usual. Un acte d’insubmissió col·lectiva
mai vist abans. Miles de persones desarmades van desbordar i desobeir la
violència i van recuperar una plaça que ha esdevingut àgora, laboratori
i assemblea de la indignació social davant la crisi i el frau.

Per acabar. A Felip Puig: per perdre l’ètica i els principis, primer
cal tenir-los. Aquest és el problema. I la solució rau potser en que si
no ens mobilitza la indignació, que almenys ens mobilitzi  la vergonya.
Ni que sia. La vergonya de tenir un conseller que anuncia que travessará
la llei, que ho fa de seguida a plena llum del dia i que a sobre se’n
vanta públicament. Amb V. Amb V de vergonya. Pròpia i aliena. Perquè si
això és l’autoritat, ens hi seguirem resistint. No ho dubti.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!