Prendre la paraula

Nosaltres, en canvi, sí. Ella, ell, tu i jo, sí. Radicalment, sí. Ells també. No? I no parlo dels i de les catalanes sinó d’ella, d’ell, de tu i de mi. Flotem. Voles i vola i volo i ens elevem, cap enlaire i per l’aire. Som vent que cantava aquella. I esdevenim cicló voluntàriament quan ho decidim; i cicle natural i de la natura quan prospera l’hivern cap a l’estiu i no es queda encallat a la primavera, o directament a l’hivern, com passa enguany. Saps que ja plou tant aquí com a Londres? Bé, potser no tant… però la gent continua caminant de bocaterrosa, tocant i tocant el terra; i molts, massa, arrossegant els peus com arreu del món occidental, Londres inclòs.

“Flotarem!” caduca perquè ja diem que flotem. I ens felicitem d’haver-ho fet possible, de no viure pendents només de la força de la gravetat i de les lleis de Newton. Amb voluntat però sobretot amb decisió. “Flotem!”