Prendre la paraula

Diuen
que en aquesta casa, la CGT
de Catalunya, hi ha dos blocs, famílies, sectors o com ho vulgueu dir, i hi ha
gent que es queixa de que això sigui així però que tampoc fan res per tal que
no sigui així. Jo personalment penso que això dels dos sectors cada vegada és
menys veritat, del que es tracta és de que hi hagi 3, 4, 5, … un munt de sectors,
o que no n’hi hagi cap, simplement persones que acorden  treballar de forma conjunta i organitzada per
a transformar la societat a partir d’unes idees i unes pràctiques més o menys
comuns.

Des
del meu punt de vista i del de molta gent, el que si que hi ha dins la CGT de Catalunya és un grup
sectari organitzat (amb estructura piramidal i papers clarament repartits), amb
una finalitat clara: controlar l’estructura organitzativa del sindicat, marcar
clarament allò que es pot fer i allò que no es pot fer, condicionar totes les dinàmiques,
en nom de l’anarquia però a partir d’un esquema d’avantguarda clàssica
marxista-leninista. Sembla contradictori però és així. Un militant de la Federació Local de
Barcelona, un dels caps visibles d’aquest grup, sector, bloc, … com li
vulgueu dir, ha fet arribar a Girona un escrit titulat “Comentarios a las
ponencias del 9e Congrés de CGT Cat” que distribueix ell i altra gent
entre afiliats i federacions territorials de la CGT per diversos canals (entre aquests canals el
correu de la secretaria de relació amb els mitjans de la FL de Bcn), on marca (marquen)
unes consignes clares a seguir de cara a les ponències del pròxim congrés de la CGT de Catalunya que es farà a
Lleida del 5 al 7 de febrer.

En
aquest document es diu el que pensen de cada ponència presentada i el que
proposen que s’ha de votar a cada una. Es tracta d’un escrit que estan enviant
a afiliats i militants de diferents sindicats de la CGT de Catalunya. És legítim i
normal que cada afiliat i afiliada tingui el seu criteri i que digui el que
pensa de forma més o menys pública. El que caldria veure però és si la forma
d’enviar aquest document i el que s’hi marca és ètica i coherent amb la forma
de prendre decisions i acords que té marcada el sindicat en els seus estatuts.
Per altra banda, se suposa que en una organització llibertària els acords per
als congressos de la CGT
es prenen lliurement en les assemblees dels sindicats, i se suposa que a la
gent amb criteri propi i lliurepensadora, no cal que ningú li digui com ha de
pensar i el que ha de votar, això de passar consignes em pensava que era cosa
de les organitzacions comunistes verticalistes i autoritàries. Sembla però que
aquí hi ha qui necessita que li diguin el que ha de fer.

Diversos
membres del “sector” al que pertany aquest militant de CGT Barcelona
que us va fer arribar l’escrit van endegar fa unes setmanes un procés de reunions
amb gent de l’altra “sector” per tal de, suplantant el procés de
presa de decisions del sindicat a través d’assemblees que prenen acords sobre
les ponències presentades, arribar a una mena d’acord entre “famílies”,…
en nom del bon rotllo i per acabar amb les divisions internes de la CGT de Catalunya i tenir un
congrés en “pau”, acord contingut en un escrit anomenat
“proposta unitària” que van aportar ells (que també estan distribuint
conjuntament amb l’escrit de consignes), que no era assumible per l’altra part
i que el que havien d’haver fet era presentar-lo com a ponència per al congrés.

No
hi va haver acord possible perquè aquest no és el camí de fer les coses en
aquesta casa, si volien escriure alguna cosa mitjançant ponències ho podien
haver fet, i si hi ha alguna cosa que no els agrada de les que s’han escrit, el
sindicat ja té els mecanismes corresponents per tal d’intentar, en el transcurs
del congrés, canviar, retocar, modificar o rebutjar les ponències presentades.

Per
altra banda, visualitzar i concretar aquest desig d’acabar amb les divisions
internes no es fa només signant escrits conjunts sinó en la pràctica
quotidiana, en les plenàries, reunions, mobilitzacions, en el dia a dia de la
vida del sindicat, i això ara mateix no és així. Queda clar que amb aquesta
història de les reunions el que van fer és portar-nos al seu terreny,
tendir-nos una “trampa”, i ara poder dir que no volem consens i que
ho volem controlar tot. Ells, que es desviuen per a controlar-ho tot, ara es
queixen que som els altres els que ho volem controlar tot. I van pregonant
aquest missatge amb escrits com aquest document que reparteixen i visitant
diferents federacions locals per tal d’explicar la seva versió de les coses i
poder dir que som molt dolents, i amb una finalitat clara: carregar-se
totalment les ponències presentades per nosaltres. Quanta energia gastada en
conspiracionitis en lloc de destinar-la a lluitar per canviar el mon que ens ha
tocat viure.

 
En els propers dies, a diferents locals de la CGT i en diferents assemblees, sentirem diversos
afiliats i afiliades repetint com a “lloros” el mateix rotllo,
repetint els mateixos conceptes i arguments continguts en aquest document de
“comentaris” i “suggeriments” a les ponències, uns perquè
els comparteixen plenament, els altres perquè això és el que els han dit que
han de defensar i votar i, disciplinadament, així ho faran. Els hi han pintat
un enemic, que som nosaltres, els altres, els dolents, i alguns potser ni es
molestaran en llegir el que proposem ni en saber realment el que pensem, volem
i defensem. És la típica història de bons i dolents, i dels que es deixen
portar sense tenir gaire criteri propi.

Aquesta
gent només pensen en clau de xiringuito, del seu xiringuito, en aixecar la
bandera de tant en tant i en mirar-se el melic. La seva és una CGT endogàmica,
tancada en si mateixa, sense projecte de canvi social més enllà de les quatre
consignes típiques, una organització de pensament únic, que no s’implica en les
lluites, que no es barreja amb ningú, una organització sectària amb líders que
marquen clarament el que és correcte i el que no, el que es pot fer i el que
no, el que es pot dir i el que no, amb qui podem anar i amb qui no, una
organització tancada en un sindicalisme d’empresa ritual, clàssic, inofensiu i ineficaç,
sense projecte global. I quan no poden controlar una gent, un equip, un
secretariat, un sindicat, es dediquen a carregar-se el seu treball, a
cremar-los com sigui, fins i tot a nivell personal.

Companys,
companyes, amb aquesta no gent no anirem enlloc. Queden pocs dies per arribar
al congrés, i sembla que no tinguin altra feina a fer que carregar-se les
nostres ponències, les nostres propostes, la nostra candidatura, i, si poden,
el propi congrés.

Salut,
i si pot ser, alegria (de viure)…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!