Prendre la paraula

Massa (?) infinitius…

Voler la màxima de les llibertats possibles, individus sense frens ni
mesura però alhora ponderats i ben apamats, mai emmidonats. I ser alhora
col·lectivitat, munt de gent que estimem i amb qui compartim tot el que ens fa
ser persones humanes.

(aquest és el començament del meu primer article per a la nova temporada, renovada i nova de trinca en el disseny, de la “Directa”)

I
notar carícies quan n’hi ha i sentir absències quan no hi són…

Esperar pacientment que l’acumulació sigui suficient. No de riqueses ni
de foteses sinó de cossos i de caps, de cors i de mans. I deixar anar un
somriure còmplice amb les altres, que també esperen, quan sabem que la suma de
les que som és suficient per guanyar el present i fer escala cap al futur, que
aquest cop serà tan nostre com nostre és el terra que xafem quan caminem. I nostre
no ve a voler dir “no dels altres” sinó tot el contrari: de totes les altres i
fins i tot de tots els altres.

I
sentir poca son quan la feina ens sobreix, sense salari ni dogal, sense por ni
morrió…

Fer
reals els somnis que només eren somnis i esdevenir somiadors i espectadors de
la nostra pròpia existència. Ser ja no és només existir sinó afirmar-se contra
els temps dolents, a pesar dels temps maleïts i malgrat el mal temps. De cara,
sense tombar el rostre quan ens diguin que prou: hi tenim tot el dret del món i
aquest no depèn de les seves estúpides lleis.

I
tenir la necessitat de viure plenament més enllà de les feines que ens malmeten
el cos…

Caminar
cap enllà plantant cara al no res, a ses ànsies de dominació i de mort. Som
nosaltres que ja tenim rostres, que ja tenim veus, que ja som algú perquè no
hem estat res, perquè ens era negada la veu i la paraula. I la por i la
droperia han esdevingut les úniques divises del passat immediat. Per això ara
caminem de cara, perquè ens vegin el rostre i sentin les nostres veus, perquè
ens reconeguin en el “nosaltres” i no ens diguin mai més “els altres”.

I
estimar-nos sense placidesa ni angoixa, brutalment i lliure alhora…

O bé:
“A força de nits invento les albes que cada matí desvetllen la plana, i espero
el seu crit que em digui “és ara”, per ser al seu costat si serveixo encara”,
que cantava Lluís Llach.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!