Prendre la paraula
jordimartifont
Avi Mugrabi: ‘Hi ha moltes coses per criticar als territoris ocupats’
Podeu descarregar la revista sencera aquí:
www.pangea.org/catalunyacgt/Revista-Catalunya-103.pdf
Text: Rebeca Tomás
(introducció, traducció i transcripció) i Jordi Martí; fotos: Arxiu i Jordi
Martí. Abril 2007
Avi Mograbi va
néixer a Israel el 1956. Va estudiar Filosofia a la Universitat de Tel Aviv i
Art a l’Escola d’Art Ramat Hasharon. Militant activista per la pau, l’exèrcit
israelià el va enviar a la presó el 1982 per refusar servir al Líban. De fet,
uns anys més tard el seu fill va acabar passant per la mateixa situació quan es
va negar a fer el servei militar als territoris ocupats de la Franja de Gaza.
Es va introduir en l’art visual
a partir d’aquell mateix any, treballant com a assistent de direcció en
pel·lícules i anuncis. Aquest va ser una època de proves amb el cinema
experimental fins que va fer un gir cap a la creació de documentals més
personals. El 1989 va dirigir el seu primer curt, “Deportation”.
Des de llavors, Mograbi ha
col·laborat amb directors com Claude Lelouch, Moshe Mizrahi, Eitan Green,
Daniel Vaxman, Renen Shorr i Shahar Segal. Ha rebut diversos premis a festivals
com el de Bilbao, Milà, Berlín, Sao Paolo… La seva creació “Avenge but One of My Two Eyes” (2005) va estar a la
première de Cannes (fora de competició) i es va mostrar al Film Fest de Nova York.
“Reconstruction”, “How I learned to love Ariel Sharon…” són alguns del seus
altres títols.
El treball de Mograbi és
reflexiu, provocatiu i polèmic. El director no està preocupat per
l’objectivitat, la imparcialitat o el distanciament en la seva pròpia creació.
Amb coratge i compromís als valors pacifistes, les seves obres mostren imatges
de la vida diària de l’ocupació de Palestina des de 1967, al voltant de les
tanques de seguretat, els punts de control (‘check points’), instantànies de
l’hostilitat dels soldats israelians que no permeten als palestins trespassar
cap a Jerusalem, situacions límit com la d’una dona ferida a la qual se li
denega l’accés als serveis hospitalaris o el grup d’estudiants que no poden
passar la frontera per anar a l’escola.
Mograbi, que ha provat de
participar en cadascuna de les manifestacions en contra de l’actitud i les
actuacions del govern del seu país, veu les seves produccions com una extensió
natural de les seves creences personals. Com ell mateix diu, “allò que em
preocupa en el dia a dia són les coses que m’interessen en les meves
pel.lícules. No hi ha ficció més gran que el concepte de pel.lícula documental
com a representació objectiva de la veritat. Fins i tot si el material
recopilat conté trossos de vida, una vegada agafes aquest trossos, els retalles
un altre cop a la taula d’edició i les tornes a ajuntar d’una manera
completament diferent, el resultat ja no és un tros de vida sinó la vida com la
percep el director i que no és necessàriament una reflexió imparcial de la
realitat”.
-Com a
documentalista, com a creador, tries un camí que és agafar la realitat i
convertir-la en imatge. Això és un actitud premeditada (és a dir, tu tries el
camí) o bé és perquè et trobes on et trobes i penses que allò que s’ha d’explicar
és allò que està passant? Dit d’una altra manera: captar la realitat com a
documentalista és una actitud premeditada o és perquè la realitat que hi ha és
la que hi ha i penses que l’has d’explicar?
-Mai vaig decidir
res. Menys encara ser documentalista.
La vida és molt llarga i
complicada. Vaig convertir-me en documentalista, tot i que el meu desig era
dirigir ficció.
Vaig néixer en una família de
cineastes a Tel Aviv. El meu avi i el seus germans van obrir el primer cinema
parlat de l’Orient Mitjà el 1930. Més tard, el meu pare es va convertir en el
director d’aquest cinema i jo vaig créixer mirant moltes pel·lícules allà. De
jove somniava ser un director de pel·lícules artístiques de ficció a l’estil
europeu.
-A què et refereixes
quan dius “estil europeu”?
-El meu pare no
volia que estudiés cinema perquè creia que era una mala vida, en què no
guanyaves molts diners. Realment tenia raó. Al final no vaig estudiar cinema.
El meu pare va acceptar que
estudiés aquesta carrera i de fet em va portar d’un viatge a EUA un munt de
fullets d’escoles de cinema, però llavors em vaig rebel·lar i vaig decidir no
estudiar cinema. Així que vaig estudiar una cosa que dóna molts diners:
filosofia i art.
Em va portar bastant de temps
fer cinema, tenia uns 32 anys ja quan vaig fer la meva primera pel·lícula.
Després d’estar molts anys a la
indústria del cinema, amb diferents papers, vaig poder fer el meu primer
treball de ficció. El meu primer curt va ser de ficció però influenciat per la
realitat, connectat a la realitat. Es diu “Deportation” i té una durada de 10
minuts. Mostra escenes de deportació de tres persones en el temps de la 1a
Intifada, moment en què l’exèrcit israelià feia fora líders palestins dels
territoris, cap al Líban i Jordània.
Cinc anys més tard, vaig acabar
el meu segon treball, un documental, “Reconstruction”, sobre un assassinat i
els problemes que van sorgir per com tractaven als convictes.
No va ser una decisió, el fet de
dedicar-me a ser documentalista. Era una bona i interessant història i per les
meves conviccions polítiques, vaig considerar que per lluitar contra el
sistema, havia de fer aquesta pel·lícula.
Després d’aquest primer
documental, ja no vaig tornar a tenir el desig de fer pel·lícules de ficció.
La part de documentalista està
potenciada pel fet d’estar compromès i involucrat políticament amb la realitat
de l’Orient Mitjà i per la preocupació pel que m’envolta i està clar que el
documental és una eina per poder treballar tots aquests problemes.
-I quins són els
teus referents del cinema europeu que has comentat abans. Segueixes altres
referents o has agafat ja un camí nou o propi?
-Quan era un
adolescent m’agradaven molt Fellini, Antonioni, Passolini, Wenders, Herzog…,
aquest tipus de nou cinema que emergia als anys 60 i 70, també el cinema
americà: Scorsese, Kubrick… ah!, i Coppola, perdó.
No puc dir que cap d’aquests
directors deixessin empremta en cap dels meus treballs, però són els directors
que m’interessen.
Seria molt bonic dir que he
començat una cosa nova, tot i que estic segur que es pot veure com el meu
treball evoluciona d’altres directors com Nick Brunfield o Michael Moore,
encara que no em torna boig el seu treball, o Nanni Moreti. No considero que
ningú sigui el meu pare cinemàtic però estic segur que tinc influències i a més
estic interessat en les arts, en l’art contemporani, vídeo art, cinema
experimental…
-La recepció que
tenen les teves creacions és fora d’Israel i Palestina o quina recepció tenen?
-Hi ha hagut una
evolució. Pel que fa a la recepció de les seves obres dintre, primer van ser
acceptades i després, no. És semblant a allò que explico de la indiferència
sobre presentar una pel·li (“Avenge”) a un cinema a Tel Aviv, amb una sola
persona.
-I quina evolució ha
tingut la recepció del teu treball dintre d’Israel?
-No estic segur de
poder explicar la història de l’evolució de la recepció de la meva obra. La
gràcia és que el film de Sharon, de 1997, va ser el que va tenir més audiència
per una raó, i és que es va emetre a una televisió pública nacional que té una
audiència important. I el van comprar perquè no van entendre el missatge, la
ironia de la pel·lícula i el fet que havia començat realment a no agradar-me
Sharon.
Des de llavors, els meus films
s’emeten per canals petits, per cable, amb una audiència petita. Però, és clar,
la meva feina es coneix més perquè ensenyo, rebo premis i vaig a festivals,
etc., però en termes d’audiència o de quantitat de gent que veu els meus films
és molt limitat pels canals per cable.
-Amb la influència
que tens a Israel i amb altres creadors que hi pugui haver, quin tipus de coixí
o de grup (encara que no sigui grup constituït), quins voltants ideològics
creus que acullen els teus films? Amb quins altres creadors (audiovisuals,
literaris…) et sents a gust a Israel?
-No és una
organització o grup establert, però en el meu departament la majoria de gent
està compromesa a nivell polític, amb més o menys el mateix tipus de política,
i molts d’ells estan involucrats en art, cinema, literatura… Però no és un
grup organitzat.
Per exemple, la productora
d’“Arna’s Children“ és una dona que té una productora de cinema i treballa amb
altres directors amb els quals jo no he treballat mai. És una dona molt
compromesa, som bons amics i compartim els mateixos punts de vista, i a més vam
col·laborar durant cinc anys programant cinema palestí al cine de Tel Aviv. El
seu nom és Osnat Trabelsi.
Una altra amiga, Yael Lerer, és
una editora, la seva editorial es diu Al-Andalus i publica literatura àrab
traduïda a l’hebreu.
Un cop més, són
connexions polítiques i artístiques però també una amistat, una combinació dels
dos.
-A Israel existeix
algun moviment que reivindiqui l’“Art per l’Art“?
-No ho sé, però hi
ha molts artistes escapistes, l’art dels quals escapa de la realitat i no la
tracta. De fet, molt del cinema de ficció a Israel és un cinema escapista.
No crec que sigui un moviment,
perquè ens surt molt natural, som uns experts en reprimir, suprimir i negar la
realitat i el que està passant i tractar només altres coses que no estiguin
connectades amb la realitat.
-Dins de l’espai
palestí-àrab, hi ha algun tipus de documentalista o creador i, si és així, quin
tipus de creació fan des de l’altra banda, des dels territoris ocupats?
-Mira, els directors
dels territoris ocupats, són més… Hauríeu de veure la diferència en les
nostres dues situacions; hi ha moltes coses per criticar als territoris
ocupats, vull dir, al costat palestí. I evidentment, a l’Autoritat Palestina hi
ha molta corrupció, etc.
Però la situació és diferent:
som un país lliure, de 50-60 anys, amb una democràcia ja adulta, no jove, o
sigui que és obvi que hi hagi crítiques directes, dins del país, a Israel. En
els territoris ocupats, en canvi, és molt complicat criticar l’Autoritat
Palestina perquè el seu principal enemic és encara l’ocupació i Israel, i crec
que és aquí cap a on va la majoria de la crítica pública.
No et puc dir que hi hagi un
director palestí que critiqui l’Autoritat Palestina de la mateixa manera que jo
critico el govern israelià. Però no crec que haguem d’esperar una cosa així
perquè la situació es tan diferent… si ells estiguessin ocupats a criticar
l’Autoritat Palestina de la mateixa manera que nosaltres critiquem Israel
voldria dir que tot és meravellós i que no pateixen amb l’ocupació i que tot
està bé.
Això no vol dir que no hi hagi
crítiques en els territoris ocupats, és clar que n’hi ha moltes, el fet que
Hamas guanyés les eleccions demostra quantes crítiques hi ha en el que ha fet
el govern palestí anterior. No llegeixo l’àrab però sé que hi ha moltes
crítiques als diaris i a internet.
D’altra banda, fer pel·lícules
és molt més complicat especialment als territoris ocupats, on no hi ha suport
econòmic. Els directors han de demanar suport de diferents organitzacions, com
alimentàries, de salut, educació, esglésies… tot el sistema per fer
pel·lícules és menys lliure que el nostre, on tenim diners públics i la
llibertat per criticar…
-En la major part de
la teva obra el que fas és reflectir una realitat i explicar el conflicte que
aquesta genera. El cinema que fas mostra una realitat conflictiva entre dues
comunitats. Si aquest conflicte s’acabés o no existís, quin seria l’espai o la
realitat que t’agradaria filmar?
-Primer de tot, no
estic segur de capturar la realitat, sinó que capturo el que crec que hauria de
mostrar-se de la realitat. No és la realitat completa o no hauria de ser un
objecte per mirar la realitat. És una mirada molt subjectiva, limitada, de la
realitat, la manera com crec que s’hauria de presentar aquesta realitat a
l’audiència amb la pretensió d’arribar a la gent i fer-los reavaluar la seva
visió política.
Si el conflicte israelo-palestí
s’acabés, seria capaç de fer un documental sobre els cucs al cementiri. Potser
cucs morts, perquè ells també moriran, els meus propis. Al principi, havia
pensat de dir de fer un documental sobre els asils de la gent gran, però
llavors he pensat que seria molt optimista i per això he parlat dels cucs.
-Això vol dir que no
veus cap solució a curt termini ni a mitjà tampoc?
-(Seriós). No, ho
sento, però no. Ara parlem de les dues solucions, la d’un sol estat i la de dos
estats. Però no puc veure cap de les dues materialitzada, tinc la impressió que
tindrem més del mateix: l’ocupació continuarà, els palestins seguiran lluitant
contra això, o fent el que la gent ocupada fa, que no t’agrada, però no els
pots dir que agafin el camí no violent, perquè des de temps de Gandhi s’ha vist
que no funciona.
Estic totalment en contra de la
resistència violenta, ideològicament, i sóc una víctima potencial d’aquesta
resistència violenta palestina, però què pot oferir la resistència no violenta
a la gent. Si són no violents, els ignoren.
Això és el que els ha passat als
palestins durant molts anys, fins que no van començar a posar en perill avions,
ningú no els va mirar.
Si mireu els darrers mesos, el
nombre d’atemptats violents de palestins a Israel ha estat mínim en bastant de
temps. Això no ha contribuït, en canvi, al fet que Israel comenci la negociació
o a fer la vida als territoris ocupats més fàcil. No és només a Israel, és el
mateix a tot el món, si ho mireu: l’única manera d’acabar amb el colonialisme
és quan la gent resisteix violentament.
Crec que és molt trist que
nosaltres, els colonitzadors, no entenguem aquests coses bàsiques quan ens
parlen de manera educada i calmada.
Quan hi ha violència, de cop i
volta ho entenem. Cal que corri molta sang per tal que arribi el moment de la
reconciliació o la negociació de veritat. És la manera com som els humans.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si vols veure què hi diuen els periodistes palestins sobre la llibertat informativa que tenen. Ells ja voldrien criticar els seus dirigents però no poden i no només pel que diu en Mograbi
http://www.catradio.com/reproductor/audio.htm?ID=295078
És un arxiu sonor. Vés al minut 17:15