Prendre la paraula

En els últims temps s’ha produït una despolitització del cos, del cos efectiu, el cos que es fa present en les reivindicacions.

Encara que últimament s’han fet efectives propostes multitudinàries de reclam dels nostres drets no només com a treballadores sinó també com a persones, en el nostre col·lectiu docent sembla que ens costa fer-nos presents en el carrer. (Continua)

Ara, més que mai, és necessari sortir, fer-nos visibles, reunir-nos, establir llaços de complicitat i creure’ns que l’espai polític més efectiu segueix sent el carrer. El carrer de totes, el carrer que reivindica i exigeix davant de les injustícies que dia rere dia es fan efectives i que ens debiliten cada cop més, no només en el nostre afebliment real per part de les institucions sinó també en els nostres vincles personals.

L’educació pública viu moments de tristesa pedagògica, política i relacional. Ens hem convertit en persones que mirem pels nostres beneficis i que oblidem allò que ens uneix: treballar en uns serveis públics, de tothom i per tothom. Aquesta responsabilitat també ens afecta en la nostra lluita, no es tracta només de nosaltres, dels nostres drets individuals com a treballadores. Es tracta de la defensa de quelcom col·lectiu, de la defensa dels que menys tenen, dels que menys tindran i dels que no tornaran mai més a poder gaudir d’uns privilegis que ben aviat passaran a ser el regne d’uns pocs.

És per això, que ara, més que mai, el col·lectiu de docents ha de relacionar-se amb les famílies, amb tota la comunitat educativa, hauria de poder establir vincles forts, vincles vitals i vincles personals, hauria de poder escoltar-se per poder reivindicar-se des de la unitat, des de la força que dóna el ser múltiples. Hauríem de poder multiplicar les nostres forces, els nostres crits de ràbia i impotència.

I per aquesta tasca que encara està per fer, per ser efectiva, hauríem de tornar a posar el nostre cos a primera línia, a línia de carrer. Un carrer que hauria de veure’s trasbalsat dia rere dia, per ser capaces de denunciar la impunitat d’uns polítics que ens venen com a mercaderia. Efectivament, som mercaderia, estem venudes, relegades a donar beneficis, obligades a precaritzar les nostres vides i a convertir-les en un sense-sentit ple d’aïllament i impotència.

No hauríem de deixar-nos vèncer per l’obvietat d’un discurs pobre i lineal, un discurs que ens deixa despullades i prostituïdes, un pensament que lluny de ser crític ens roba el sentit de les paraules i amb ell, el sentit de la nostra vida.

Apostem per visibilitzar-nos, fer-nos evidents, fer-nos incòmodes; mostrem, amb el nostre cos, la nostra incomoditat, la nostra vergonya, la seva feblesa i la seva tirania.

No callarem, perquè el nostre cos comença a somatitzar el sotmetiment del seu absolutisme injust. I per evitar la nostra malaltia, el remei passa per no creure que els nostres problemes són individuals sinó que són col·lectius, i per tant, la solució raurà en una col·lectivització del malestar. El carrer és de totes i per no oblidar aquesta premissa fonamental per la nostra llibertat l’hem de reclamar fent-nos visibles en ell.

Reivindicar el carrer és la forma efectiva del No callarem!