#llibrenegre 11 de gener de 1902, Eduard Marquina, poema a “El Porvenir Obrero”

11 de gener de 1902, E. Marquina, poema a “El Porvenir Obrero”

Fent camí
Els peus, per a fer camí;
la veu, tota per cantar.
En sols dos coses creiem:
la terra i la humanitat.
Remors de pins de la serra,
acompanyen nostres veus!
Cors dels germans, cors dels homes,
nostres cantades rebeu!
De l’una a l’altra muntanya
pujarem per cantar;
de l’una a l’altra doctrina
passarem per a estimar.

Tornada
Per fondre-les totes dugues
i que no es separin mai,
germans: si encenguéssim foc?
germans: si corrés la sang?
Germans: que corri la sang,
i ara que cremi el foc
barrejats a dintre nostre
brollin amb pluja d’amor.
I tot fent camí, camí,
i amb la veu cantant, cantant,
en sols dos coses creiem:
la terra i la humanitat.
El Porvenir Obrero, any IV, número 87, 11 de gener de 1902, Maó, pàgina 7.


El Porvenir Obrero, exemple de diglòssia a Maó

L’1 de setembre de 1898 es començà a publicar, a Maó, a l’illa de Menorca, el periòdic El Porvenir del Obrero. Joan Mir i Mir (1871-1930) en fou director l’any següent de la seva aparició i decantà la publicació cap a les idees anarquistes. A partir de l’any 1902, en tornar de Barcelona, el mateix Mir participà activament en la creació de la Federació Obrera de l’Illa de Menorca (FOIM), de caràcter llibertari, i mantingué aquesta ideologia fins al 1910, quan començà a desvincular-se de l’anarquisme per separar-se’n definitivament el 1915 quan passà a defensar la postura aliada davant la I Guerra Mundial. Passà un temps a Barcelona, durant el qual es va vincular a l’Ateneu Barcelonès i va publicar articles a La Veu de Catalunya i, en tornar a Menorca el 1923, va participar en la creació de la societat cultural regionalista La Nostra Parla. El Porvenir Obrero surt fins al 1915 i hi publiquen Federico Urales, Ricardo Mella, Azorín, Anselmo Lorenzo, Julio Camba, Mas Gomeri, Fermín Salvochea, Pi i Margall, Teresa Claramunt, Josep Prat, Malatesta, Unamuno o Blasco Ibáñez. Sovint, el periòdic incloïa textos escrits en català, bàsicament de creació literària, una especialització que denota una situació de diglòssia, generalitzada en les classes populars que utilitzaven la llengua pròpia per parlar del que fos, incloses les seves pròpies creacions culturals, i alhora passaven al castellà quan el registre lingüístic passava a ser el culte, quan es parlava o s’escrivia de política o d’ideologia, per exemple. Així, l’absoluta majoria de lectors de la publicació eren catalanoparlants, però utilitzaven majoritàriament el castellà a l’hora d’escriure o llegir textos anarquistes. Josep Lluís Marfany explica el mateix fenomen, referint-se a Catalunya durant el segle XIX, amb abundants exemples concrets a l’article Els obrers, l’anarquisme i la llengua catalana, quan diu que «els obrers i militants anarquistes de la darreria del segle passat vivien en una societat en la qual, en termes generals, la paraula era, en la vida diària, catalana, però era automàticament traduïda al castellà de seguida que calia escriure-la.» En aquest número d’El Porvenir Obrero hi trobem només dos textos en català, d’una banda la comèdia en tres actes Llibertat, de Santiago Rusiñol, i de l’altra el poema d’Eduard Marquina que incloem aquí. La resta, els articles, són tots en espanyol.

Eduard Marquina (1879-1946) era un jove periodista i poeta que escrivia a La Publicitat i col·laborava a revistes modernistes com Pel & Ploma i Joventut. El 1902, es traslladà a Madrid i abandonà el català per esdevenir un destacat autor en castellà de drames històrics i lletres de sarsueles. El poema Fent camí havia estat musicat pel mestre Gay, wagnerià convençut i director del cor Catalunya Nova. En la seva lletra, el jove Marquina, molt proper al modernisme del moment, expressa i lloa les que qualifica com les seves úniques creences: «la terra i la humanitat».
(Marfany, 1991: 108)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *