Prendre la paraula

El 26 de juliol, comença la vaga general contra la guerra. La vaga estava convocada per 24 hores, però la presència al carrer de grups de gent que recorria la ciutat amunt i avall sense parar va fer que no s’acabés en un dia i el governador militar de Barcelona, el capità general De Santiago, declarés l’estat de guerra i tragués l’exèrcit al carrer contra els manifestants. Tot i que al matí tot s’havia desenvolupat sense violència sembla ser que la presència dels tramvies al carrer, com a conseqüència de la nul·la organització sindical dels treballadors del sector, havia escalfat els ànims de grups de manifestants que havien descarregat la seva ira sobre els mateixos tramvies. És destacable la presència de dones i infants en els incidents. Elles, en la majoria dels casos, amb un llacet blanc com a símbol de la seva oposició a la guerra.

S’aixequen barricades, hi ha violents enfrontament entre obrers i militars, sobretot Guardia Civil, i la vaga s’estén a altres localitats com Sabadell, Montblanc, Sant Feliu de Llobregat, Igualada, Alcoi, València, Valls, Palafrugell, Terrassa, Reus, Badalona, Granollers, Vilanova i la Geltrú, Mataró, Sitges…, tot i que són alguns dels barris barcelonins com Poble Nou, Sants, Gràcia, les Corts o Drassanes, on es produeixen els enfrontaments més violents i continuats. Al migdia, el govern declara l’estat de guerra amb l’oposició del governador civil Ossorio y Gallardo i aquest presenta la seva dimissió.

Ràpidament, els vaguistes passen a atacar els edificis religiosos, que era on menys resistència podien trobar i que alhora representaven el Poder que volien combatre i que igual que els demanava submissió els enviava a morir escorxats a l’Àfrica per uns interessos purament econòmics d’una elit econòmica que tenia llaços de tot tipus amb l’Església.

Tot i que la crema de convents i esglésies es generalitza i es produeixen escenes macabres que esdevenen símbol dels esdeveniments, com l’exposició a la porta dels convents de mòmies de monges (atribuïbles als rumors populars que parlaven de tortures a què eren sotmeses les dones que vivien als convents), en tots els dies de revolta només seran assassinats tres religiosos. Aquesta dada em sembla significativa, ja que és a partir d’ella que podem afirmar que si bé la violència de la revolta va dirigida contra l’Església com a institució, els seus membres com a individus reben una minúscula part de la violència desfermada, un fet radicalment diferent a la Revolució de 1936.

S’arriben a aixecar fins a 250 barricades, s’assalten les armeries i en algunes topades els soldats es neguen a disparar, cosa que sí fan els guàrdies de seguretat. Els catorze mil soldats de la guarnició de Barcelona són mobilitzats.

Pere Coromines, l’intel·lectual d’esquerres i catalanista, simpatitzant de les idees anarquistes durant bona part de la seva joventut i pare del filòleg Joan Coromines, descriu en els seus “Diaris i records” com va viure les jornades. Del dia 26, en diu que “jo no crec en l’organització. És un sentiment general el que ha mogut tothom a la protesta. Els que van pels carrers decidits a tot són les dones, els reclutes i els de les primeres reserves. Aquesta gent no tem ni la mort. Perquè, entre morir a Melilla i morir aquí, prefereixen morir a la vora de casa. A l’anar a dormir he vist soldats de cavall per la Gran Via, que enraonaven amigablement amb els paisans”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!