Prendre la paraula

Cartes d’un convençut als fidels a l’ideal

Benvolguts Fidels: Ja ho veieu: si per haver-me endarrerit algunes setmanes creieu que m’havia oblidat de vosaltres, esteu equivocats. Altra feina he tingut que no cansar-me de predicar-vos; encara que tinc por que més aviat us cansarem vosaltres de llegir aquesta mala prosa revolucionària.

 Avui us compliré la paraula que us vaig donar de parlar-vos de l’expropiació.

 L’actitud del proletariat és ben clara i manifesta: vol drets que es tradueixin en beneficis materials i positius. Està cansat de patir de tota la vida i avergonyit d’haver sigut enganyar pels radicals polítics. Totes les seves manifestacions ho proven.

 La burgesia n’està ben convençuda, i per això quan les circumstàncies extremen una mica la cosa fa servir el rigor fins al terror, i quan hi ha un xic més de calma deixa fer el socialisme cristià i facilita la feina als dormilegues dels obrers.

El programa burgès està en plena execució, el treballador està no més que indicat.

Conservar la possessió, tenint en compte que aquesta dóna mitjans per si mateixa, és fàcil. Aconseguir una finalitat quan no es tenen mitjans ni tan sols per comprendre-la, és difícil; però difícil en matèria de progrés no vol dir impossible.

Es tracta, doncs, d’abolir l’explotació i d’acabar amb les iniquitats, els vicis i els crims que resulten de l’existència ociosa dels uns i de la servitud econòmica intel·lectual i moral dels altres. Gran és el problema, però aquesta és la nostra tasca, determinada en l’ordre dels treballs progressius per la nostra època.

La cosa és clara: si la riquesa social queda en mans dels actuals acaparadors; si la pedrera, la mina, la fàbrica, la manufactura, el carril, el vapor, les cases, les torres, els masos i els tresors dels bancs i de les arques dels milionaris no es posen a disposició de tothom; si amb la misèria d’avui traspassem la futura revolució, acontentant-nos una vegada més amb una constitució democràtica, no s’haurà fet res, i serà qüestió de tornar-hi.

No ho oblidem: la burgesia ens dóna l’exemple: ella no era res, va aspirar a ser-ho tot i ho va aconseguir mitjançant la desamortització, és a dir, l’expropiació del clergat i la noblesa.

La diferència que ha d’haver-hi entre l’expropiació feta pels burgesos de la que han de fer els treballadors consisteix que els primers van deixar subsistent la propietat egoista, i els segons establiran el patrimoni universal en la forma permanent i imperible que assegurarà la participació a tots els individus i a totes les generacions. Com diu Kropotkin, perquè l’expropiació respongui al principi que consisteix a suprimir la propietat privada i doni tot a tots, ha de fer-se en grans proporcions: en petit, no passaria d’un vulgar pillatge; en gran, és el principi de la reorganització social.

Si teniu present això exposat i demostrat en les meves cartes anteriors, que en les condicions antieconòmiques i anticientífiques en què avui es treballa, l’agricultura dóna el triple i la indústria el quíntuple del que necessita cada un dels individus de l’espècie humana, tot acaparament és un robatori que es fa a tots els desposseïts. I per tal que tan greu mal acabi d’una vegada, no hi ha altra solució que organitzar la producció de manera que s’aprofitin totes les intel·ligències i totes les energies i quedi el producte a disposició de tots els productors en activitat, dels que ho seran quan surtin de la infància i completin el desenvolupament i la instrucció, i també dels que per entrar en l’edat de la decadència han complert ja la seva missió social.

Aquest és un assumpte importantíssim: està en oposició amb les preocupacions i els convencionalismes generalment admesos, i no és possible en el curt espai d’una carta d’aquesta gènere fer una demostració extensa i capaç de fer un convençut de qualsevol preocupat. No m’estendré més per avui, considerant, a més, que els Fidels a l’Ideal no necessiten més per elevar el seu pensament a les conseqüències finals. Per tant, acabo aquí, manifestant una vegada més l’estimació que us professa el vostre amic.

19 de maig de 1895

Pau Veritats

La Tramontana, número 662, 24 de maig de 1895, pàgina 2

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!