Prendre la paraula

Estiu al desembre? És això el que m’apassiona i em dóna corda, almenys més que qualsevol altra normalitat que ja esperi o sàpiga que passarà, s’esdevindrà o tindré perquè toca. Per això cada matí neixo i esdevinc viu sense fer el que tocaria i està esperat. L’inesperat és bell per inesperat i esperona perquè és tan incert com el petó que qui se m’acaba de creuar pel carrer em donarà en arribar a un parc on ni jo ni ella estarem mai. Vital perquè sense pensar en la fugacitat de l’instant de cop dos cossos o més es llencen a la recerca un de l’altre i no tenen por de no trobar-se perquè entre un i altre els orgasmes els faran sentir que res no importa si el que hi ha val la pena i no hi ha diners que valguin o siguin gratis, senzillament no n’hi ha… de diners.

La ciutat secreta no dorm de nit ni està desperta de dia, quan crema el sol. Però el sol fa tant que no crema que potser ara sí que obre els ulls quan són les dotze abans del migdia. Ara que no hi ha arròs i només en pots trobar al supermercat, sense botigues petites que han estat asfixiades, els camps erms i buits, sense birbadors que vinguin a remoure el fang calent fora de temporada mentre arranquen les males herbes i l’arròs creix amb ímpetu i tendresa, és hora de pensar en com es pot tornar del món del lluny al món d’aquí. I només pensar-hi, ja és estiu. I només de pensar-hi, s’ha fet de nit.

Primavera al gener? Estiu al desembre? Anem de nit tot l’any!