Prendre la paraula

A poc a poc i sense pressa, menges pa sense oli ni tomata.

A poc a poc i sense la pressa ciutadana, la nit perd la foscor que tenia.

A poc a poc i amb la planxa plena, els silencis esdevenen no norma sinó normalitat.

A poc a poc i callada, recorres camins incerts de limitades estades.

Els contorns es confonen amb el fons i els límits ja no limiten. Uneixen i confonen. Amb tu mateixa, és clar, amb els teus braços i els besos, amb les teves carícies i sons tous, perquè el teu, com qualsevol altre -de cos- també sona, suaument, això sí, gairebé de forma imperceptible, però sona. I fa música. De piano i violí.

El blanc s’aclareix amb més claror i -com gel- la son que acumules es fon, la nit esdevé dia, confusió. I confosa entre el sol i la lluïssor de la lluna t’agafes i t’abraces i et dius que tot serà tal com són ara són els dies: ràpids i fugissers. Sona Bach agombolant les onades del riu. Marítimament.