Publicat al número 72 de la revista Catalunya
Diu el ?oeDiccionari
de la Llengua
Catalana? de l?Institut d?Estudis Catalans que civisme és el
?oeZel pels interessos i les institucions de la pàtria?. I jo em pregunto un cop
i un altre què hi tinc a veure jo amb els interessos de la pàtria. M?ho
pregunto perquè també em pregunto què és la pàtria i quines són les seves
institucions.
Si la meva ciutat és ?oela pàtria? les
seves institucions suposo que inclouen l?Ajuntament com a part constituent
central, però si l?Ajuntament n?és la part central com s?entén que estigui en
mans d?aquesta colla de manaires despòtics que han convertit la meva ciutat en
un cau de rates especuladores i de sangoneres precaritzadores? No s?interessa
aquesta institució ?oepatriòtica? pels interessos dels qui vivim en ?oela pàtria?
que administra? No li importem els qui només volem no ser explotats sense
mesura i viure sense patir en una casa que tingui espai suficient per no haver
de dormir-hi de costat? Definitivament, no. A aquest Ajuntament i als
ajuntaments en general els interessa més l?estètica d??Amelie?, pulcra,
colorista, agençada… de postal, vaja. Una estètica que no pot mostrar la
misèria que generen ?oeles institucions de la pàtria? i que només s?interessa per
la imatge que es transmetrà a qui estigui p
No importa la pobresa si la podem amagar
convenientment i dissimulada; no importa l?especulació urbanística si qui fem
fora de casa ?desenes de persones invisibles cada dia- no es queda al carrer i
ens l?embruta amb la seva presència; no importa l?explotació sexual de moltes
de les dones i homes que es prostitueixen si aquesta es desenvolupa en espais
allunyats dels ulls del turista; no importa la duresa del ciment de cada una de
les places que s?han construït en les darrers vint anys si no hi roden per
damunt les rodetes dels ?skaters? que hi aporten la poca vida que hi ha; no
importa que la roba s?hagi eixugat tota la vida al balcó i sigui l?únic lloc on
càpiga en els pisos-caixa de mistos on vivim si malmet la visió que els
manaires municipals voldrien dels nostres carrers, on ells no viuen; no importa
res que no es pugui convertit en mercaderia.
És aquí el problema. Les nostres ciutats
ja no són llocs per viure-hi sinó negocis en si mateixes, que són venudes com a
producte a qui les visita i s?hi està de passada. I aquesta torna a ser la
pàtria dels qui manen i porten l?autoritat als nostres carrers. La pàtria dels
diners. Qui vulgui viure a la ciutat ha d?atenir-se a les normes que dicta
l?estètica mal entesa i el mal gust fet norma. La vida és prohibida a les
ciutats i tot ha de ser tan gris com el ciment, tan gris com el pensament dels
qui es vesteixen d?enrotllats per no deixar veure l?espectacle de seva pròpia
misèria, de al misèria que les ?oeinstitucions de la pàtria? que ells gestionen
han creat i continuaran creat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!