Prendre la paraula

L’extrema dreta té moltes cares però una de determinant és el seu odi a la cultura lliure, a la que no forma part de la seva, que també existeix però és als antípodes de la nostra. Al llarg de molts anys de règims autoritaris de dretes n’hem tingut moltes mostres, tal com n’hem tingut en règims autoritaris d’esquerres, perquè aquí, quan ser autoritari forma part del menú del dia, ningú s’escapa d’esdevenir un dictadoret, ja sigui amb twitter o amb míssils. Però molt de compte i no ens n’oblidem: també n’hem tingut mostres en suposats règims «democràtics» regits pel neoliberalisme econòmic. Quan tot és negoci, la cultura lliure no té lloc ni espai.
Les idees autoritàries creixen perquè es reguen, es protegeixen i qui mana o algú que voldria manar les promociona fins al punt de convertir-les en «normalitat». No eren excepcionals l’odi al jazz durant el III Reich o la persecució de la psiquedèlia a l’antic estat txecoslovac, sinó formes també culturals ben treballades i construïdes pels respectius estats però també per les respectives societats.
Em ve tot això al cap perquè fa uns mesos vaig apuntar en una espècie de dietari que porto de fa anys dues notícies que només puc qualificar com de terribles. La primera, que la Universitat de Milà-Bicoccia, amb més de 30 mil alumnes i considerada una de les més prestigioses d’Itàlia, va prohibir un curs del professor de literatura russa i traductor Paolo Nori «per evitar alguna forma de polèmica en un moment de forta tensió»; per a despistats, la polèmica podia venir pel fet de llegir autors russos quan només era possible donar suport als (militars) ucraïnesos. La segona notícia deia que la universitat de Northampton, al Regne Unit, volia censurar «1984» de George Orwell. Sense cap mena de dubte, una manera d’arribar a 1984 més ràpida inclús que la simple raó cronològica, tot i que fer un tomb per qualsevol de les nostres cases i carrers ens podria convèncer que a 1984 fa anys i panys que hi som…, i cada dia més.
Parlo d’aquests dos exemples externs i no ho faig de molts altres que ens acaben de sorgir aquí ara mateix amb els governs PP-Bocs als ajuntaments perquè crec que cal pujar una mica cap a dalt per veure que això que passa ara aquí –i que cada cop anirà a pitjor– no és en cap cas un fet aïllat. La dreta extrema i l’extrema dreta estan guanyant el relat i per això moltes propostes de la suposada esquerra estan tan brutes de les seves exclusions que de fet semblen el seu propi programa.
La censura ha esdevingut una de les característiques definitòries de les nostres societats. Ho va ser durant la pandèmia, quan qualsevol persona que defensés una tesi diferent a l’única validada per qui tenia l’armari ple d’interessos econòmics més que evidents era titllada de «negacionista» o «antivacunes», dues paraules convertides en veritables condemnes públiques. I ho és ara quan la invasió d’Ucraïna per part de Rússia s’ha convertit en un mirall per a la nostra societat en què no parem de veure-hi monstres.
Però compte, que també és característica pròpia de l’Estat (espanyol) quan passen dies i més dies i Pablo Hasel continua tancat a la presó per dir corrupte i ‘putero’ a qui ho és però té la testa coronada; i ho és cada dia que passa sense que l’estat demani perdó pel tancament d’”Egin” o “Egunkaria”, un cop fins i tot l’estament judicial ha sentenciat que no eren res d’allò de què se’ls va acusar.
En el món on som, l’únic valor que són capaços de donar a la paraula cultura molts dels que ara ens demanen el vot «per aturar a Bocs» és que formi part d’algun negoci, d’alguna manera de produir diners. Són respectables «demòcrates» neoliberals, per als quals la cultura lliure, l’única que pot fer front a l’extrema dreta a llarg termini, és quelcom prescindible i només té sentit si els comporta beneficis econòmics.
El saber com a tal és bandejat i eliminat amb excuses diverses i la imbecil·lització de la societat esdevé un objectiu compartit per monstres de l’extrema dreta i per arreglats neoliberals. I per entendre això només cal recordar que a Catalunya no va ser ni Bocs ni el PP qui amb la seva nefasta gestió s’han carregat o s’estan carregant la sanitat i l’escola pública sinó CyU, PSC i ERC, tres respectables partits. I a l’Estat, el PSOE i el PP han fet o estan fent exactament la mateixa «feina».
El neoliberalisme desbocat i l’extrema dreta no coincideixen, només, en lloar i convertir en icona la criminal Margaret Thatcher sinó, sobretot, en malmetre la cultura crítica i complexa des de tots els espais que poden, en prohibir la llibertat d’expressió (sense condicionants) i en utilitzar la violència de l’Estat quan els cal per fer callar a qui sigui que parli massa o els repti. Uns i altres odien la cultura àmplia, gran, insubmisa i lliure, perquè la veuen com un obstacle per convertir-ho tot en «pàtria» o tot en «negoci».
I contra els uns i els altres només hi ha la possibilitat d’enfrontar-nos-hi de cara, amb totes les conseqüències, com sempre. Contra l’extrema dreta perquè la seva sola existència ja nega la vida i nosaltres defensem la vida, i contra els neoliberals, inclosos els que es diuen d’esquerres, perquè convertir el món en un negoci és destruir-ho absolutament tot, se’n sigui conscient o no.
Per això, votar el 23 de juliol és una opció però insuficient si va sola. Si votem i continuem no dient res quan naufragis evitables maten milers de persones com nosaltres a les portes d’Europa, l’extrema dreta acabarà guanyant i no li caldran partits espantall com aquesta colla del verd guardiacivil per fer-ho; si no ens impliquem laboralment i intentem aturar amb l’eina útil de sempre (es diu sindicat) la destrucció de les condicions econòmiques que ens fan no ser esclaus, el neoliberalisme, que és ara també el programa econòmic de l’extrema dreta, guanyarà; i si no sortim al carrer davant qualsevol barrabassada dels rics (propostes de jubilació als 70 o més, rebaixa dels impostos per als rics, l’habitatge com a part del mercat, el menjar com a font d’enverinament, etc.) la piconadora ens passarà per damunt i de nosaltres no en quedarà ni rastre.
Votar és una anècdota entre mil i una coses més que podem fer per aturar-los i fer-los recular alhora que establim les condicions per a una vida digna per a totes i tots; repeteixo: per a totes i tots. Ara bé, si tens ganes de votar, vota, però mai més et quedis a casa, mai més tornis a callar quan la tele t’expliqui que han tancat a la presó algú per mostrar o cantar les seves idees, mai més deixis d’estar afiliada a un sindicat si vius de la teva feina, mai més callis davant cap agressió masclista, mai més deixis d’estimar com et vingui de gust i defensis públicament qui ho fa, mai més siguis un peó callat i obedient en l’escaquer on vius i on ara els rics han decidit llençar l’espantall de l’extrema dreta per tal que votis decididament antifeixista i, alhora, et posis la corda neoliberal al coll.
Perquè l’extrema dreta i el neoliberalisme odien la cultura lliure tant l’un com l’altre i és clar que no podem permetre que Bocs més PP ens prohibeixin res però tampoc podem permetre que els altres continuïn aplicant parts del seu programa ni a nivell econòmic ni a nivell social ni a nivell cultural. Per aturar l’extrema dreta no cal votar, només, sinó construir una cultura que no passi ni per la censura ni pel negoci, que també és censura, ni per l’extrema dreta ni pel neoliberalisme.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!