Marta Planas, 4 anys

A les persones que vam conèixer a la Marta i vàrem tenir la sort de compartir part del seu temps, sense cap mena de dubte se’ns fan difícils aquests 4 anys.

Sovint trobem a faltar el seu escalf, suport i tenacitat per afrontar les dificultats, però també la seva alegria quasi innata en els bons moments, ja fossin en el seu activisme polític i social, tant en defensa del territori, com en defensa del país, de la justícia social o dels drets de les dones.

I alhora trobem a faltar la seva opinió en temes ben diversos com també la seva indignació davant les injustícies i arbitrarietats. Així com la seva companyia, ja fos en passejades en entorns naturals de la plana vallesana, d’indrets i racons del Montseny, o de qualsevol vall de les vessants nord o sud pirinenques, o en visites a exposicions de tot tipus, i sobretot assistència, vibració i emoció en els concerts.

La Marta vivia intensament totes aquestes activitats, i amb qui les compartia transmetia des de la seva senzillesa la seva intensa vitalitat. I a totes, amb major o menor intensitat, en ha deixat una menor o major petjada, que portem ben incorporada.

La imatge triada enguany, reflecteix molt bé el que sovint ens representava: davant la foscor, emergia el seu brillant i lluminós somriure. I en aquest cas correspon al darrera nit de Sant Joan que va poder viure, a l’indret més oriental del Principat, al cap de Creus, just abans de la sortida del sol.

Per cloure aquest recordatori, transcric les paraules que el company i bon amic baix vallesà, l’Oriol López, va dedicar a la Marta en 6 de febrer de 2013 en el seu comiat, en nom dels companys, companyes i amistats d’ERC Vallès Oriental:


La Marta Planas i Planas, tot i que els seus dos cognoms s’obstinen a situar-la en espais planers, era una dona de muntanya. Del poble que dóna nom a les muntanyes que els vallesans ens sentim tan nostre: Montseny. Però alguna cosa han de tenir aquesta reiteració dels cognoms: va baixar a la plana per, durant 7 anys, dirigir el projecte que ens va permetre a molts de gaudir de la seva companyia.

Viure en un espai tan privilegiat ha de marcar i la Marta allí va néixer, créixer i treballar. I això la feia especial. Allà dalt treballava a fer les exquisides melmelades del Montseny, i ella amb la seva lletra a l’etiqueta dels pots ens advertia de la delícia que havien preparat. Era una dona culta, li agradava conversar, llegir; i quan et parlava notaves una cosa que costa a vegades de notar: es notava que estimava les coses que feia i que estimava la gent que l’envoltava.

Molts de nosaltres vam conèixer la Marta agermanats en el projecte comú que és ERC. Ella en va ser regidora al seu poble, i presidenta d’ERC al Vallès Oriental durant 8 anys. Descobríem aquella Marta, tímida però coratjosa. La Marta era una persona de conviccions fermes, tot i que sense conèixer-la personalment es pogués pensar el contrari.

Fa temps, gairebé 3 anys, que la Marta va començar la lluita contra el càncer. I sempre amb una dignitat i una força que va deixar-nos a molts astorats per tan gran enteresa. De bon principi ens ho va comunicar i sabíem que se n’havia de sortir… Un dia, et venia a veure, i t’explicava que se sentia forta. Un altre dia la trobaves a un acte que es feia un poble vallesà i reies una estona amb ella. I fins 4 dies abans de deixar-nos ha estat activa a la xarxa: al seu twitter se’ns presentava amb una frase que et feia pensar i ara encara més: “Salva el temps ara que el tens. Després voldràs i no podràs”. Marta, allò que tu no has pogut salvar del temps que s’ha esgotat, nosaltres ho intentarem salvar per a tu.

Tots sabíem de la seva lluita per viure. Però el passat 27 d’octubre, ara fa tan sols una mica més de 3 mesos, ella va voler convocar una quarantena de persones al Molí de la Torre de Bigues per sopar. Tots hi vam anar sabent que el desenllaç era imminent; de fet va ser ella mateixa, a través dels companys Jordi i Josep, que ens feia saber que li quedava poc temps per viure i que abans de no poder fer-ho realitat, volia celebrar una trobada amb els companys i amics de l’Esquerra vallesana que tant s’estimava. I allà vam ser, tots amb una mica d’incomoditat pel moment, que es van esvair molts dubtes: la Marta, amb total normalitat, parlava amb nosaltres i s’interessava per allò més normal. Quina lliçó d’enteresa ens va ensenyar la Marta. I quin record d’aquella freda i ventosa nit que sempre tindrem a la memòria.

La Marta ha estat un exemple de com afrontar el final de la vida. Li ha tocat de morir jove, amb només 47 anys. Una de les tantes injustícies que ens depara la vida. Dona, republicana, independentista, lluitadora, i de Montseny. Ella sempre en parlava: “Viure allà dalt ha de ser tot un privilegi, li dèiem alguns”. I ella somreia, amb aquella dolcesa que la caracteritzava, i després somrèiem plegats.

I avui, la seva família de la muntanya (la mare, germans i altres parents), i la seva altra  família de la plana vallesana, li retem un comiat en forma d’homenatge. Perquè la senzillesa de la convicció i la fortalesa a l’hora d’afrontar aquest final ens quedaran per sempre gravats a la retina.

Segur que a molts a partir d’ara, quan veiem el Montseny des de tots els racons del Vallès, o hi anem a passejar o a dinar, no podrem mai oblidar-te. Aquesta muntanya et farà per sempre més present entre nosaltres.

I deixeu que acabem recordant una cosa: la Marta sabia perfectament que els que som aquí continuarem la lluita que vam emprendre junts, i que ve de tant i tant lluny. Una lluita per a viure millor, per a una justícia que equipari a tots els homes i les dones, i per una Catalunya lliure. Aviat, Marta, i en honor teu i de tants i tantes altres que ja no hi són, ho celebrarem a la teva salut.

Fins ben aviat i visca la llibertat!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *