Jordi Cots

Sempre molt més lluny

29 de desembre de 2019
1 comentari

Apunts, una setmana post 28è Congrés Nacional d’ERC

El dissabte 21 de desembre és va realitzar el 28è Congrés Nacional d’Esquerra Republicana, en un llarg i intens matí a l’auditori de Fòrum de Barcelona, en un context objectivament extraordinari: amb repressió, presó i exili, tant sobre els màxims responsables del partit, com bona part dels membres del govern i presidenta del Parlament que van convocar el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017, com també noves persones preses i represaliades en les mobilitzacions i protestes a l’entorn de la sentència del Tribunal Suprem (TS) d’aquesta tardor. I alhora coincidint en el temps en 72 hores després de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que com a mínim reconeix la immunitat de 3 eurodiputats electes -2 a l’exili i 1 a dia d’avui encara empresonat- i una 4a també exiliada que entrarà en en escena una vegada es formalitzi el Brexit, que alhora posa en qüestió la sentència dictada pel TS, establint doctrina i jurisprudència. I encara és d’hora per valorar el seu impacte real en la situació política a Catalunya, l’estat espanyol i la Unió Europea, i les respectives institucions.

Per tant es produeix el Congrés Nacional en un context totalment extraordinari i anòmal, provocat per l’autoritarisme de les institucions del règim del 78, i les formacions polítiques i socials que el recolzen. No es donen les millors situacions de context social i polític per realitzar un procés congressual on permetre un necessari debat polític seré, un anàlisi acurat sobre la situació política del país i del seu entorn, sobre els millors instruments per fer-hi front i estratègia per assolir els objectius que tenim com formació política amb voluntat de transformar la realitat: assolir la independència dels Països Catalans i l’Aran, una societat més justa i solidària, sense desigualtats entre persones i territoris.

Però el procés congressual s’havia de realitzar, amb els encerts i desencerts estratègics que s’hagin pogut produir, entre altres motius per evitar un dels objectius fixats pel règim del 78 les formacions de l’article 155 (PP-PSOE-C’s) d’escapçar les formacions polítiques i socials per aturar en sec el moviment independentista. No comptaven que, tot i les dificultats obvies, la mobilització perduraria, amb les entitats, alguns sindicats i sobretot la ciutadania mobilitzada arribant allà on calgués, com ha demostrat sobradament en més de dos anys. I per això, tot i poder estar més o menys d’acord amb els acords presos, el sol fet d’haver-se realitzat ja és una fita important per encarar el present i el futur immediat.

En aquest context condicionat i limitat, una part de la militància hem participat activament en el procés congressual, tant el les fases d’anàlisi, valoració i presentació d’esmenes, com en la seva defensa primer en els congressos territorials, després les aprovades territorialment la seva negociació o transacció amb els representants de la ponència, i si finalment no era possible defensar-ho en el plenari del 28è Congrés Nacional. Alguns formàvem part d’alguna de les agrupacions formals o informals, altres creades per l’ocasió, i d’altres a títol exclusivament personal.

He col·laborat activament en el marc del Col·lectiu Primer d’Octubre. Algunes de les seves persones ja vàrem coincidir presentant esmenes en la ponència política de la Conferència Nacional de l’estiu del 2018, en bona part llavors aprovades. Aquell document aprovat continua mantenint per mi la seva vigència, tot i l’evolució dels esdeveniments dels darrers mesos. Aquest va ser el motiu de que alguns fa mesos ens dediquéssim a analitzar i treballar sobre els Estatuts vigents i posteriorment donar resposta a la ponència estatutària. Teníem per objectiu de recuperar aquell concepte que bona part de la militància ens sentíem orgullosos: un partit de base assembleària, i la seva actualització a la realitat del segle XXI, amb mecanismes interns eficaços i moderns de democràcia participativa, de baix a dalt. Incorporant estatutàriament les eines tecnològiques actuals que ho permeten, i alhora també orgànicament la diversitat territorial que tenim, on no tot comença i acaba a les realitats metropolitanes. 

La feina col·lectiva va donar com a resultat un document, una esmena a la totalitat al Estatuts, perquè vàrem concloure que calia retocar massa apartats en temes de fons i de forma, sabent d’antuvi que tindríem moltes dificultats per aconseguir la seva aprovació en algun dels territoris. . Però alhora també servia de base per la presentació d’esmenes parcials. Una única setmana de temps per presentar esmenes a les ponències política i estatutària, sense una feina prèvia, hagués estat missió impossible. I en el moment de presentar les esmenes a la totalitat vàrem comprovar que era una opció que la plataforma no preveia. El darrer dia ho van habilitar, comportant una prorroga de poques hores en el termini de presentació. Tot i així vàrem aconseguir presentar-la a 6 territorials -cap d’elles però van poder superar posteriorment el primer pas dels congressos territorials, i en algun dels casos amb interpretacions restrictives i formalistes dels reglaments congressuals-.

El recorregut de les esmenes parcials va ser diferent i desigual. Personalment, després de 8 hores distribuïdes en 2 dies, introduint esmenes, finalment va donar com a resultat 66 esmenes presentades en termini. Es podrien resumir per tipologies en 3 blocs. El primer eren de fons, retornar als processos congressuals com els que fèiem abans, fa 8 anys: primer debatre ponències i després o simultàniament escollir l’equip de persones per posar-ho a la pràctica. El segon, millorar els mecanismes de democràcia interna participativa i els principis de separació de poders entre els diferents òrgans interns. I el tercer: reconèixer, apropar i incorporar la pluralitat territorial que tenim a les estructures i funcionament intern del partit.

El resultat del congrés territorial de l’Alt Pirineu i Aran, on es van presentar una esmena a la totalitat, i més d’un centenar d’esmenes parcials, va ser divers. Esmena a la totalitat rebutjada, i 22 esmenes parcials aprovades i 1 transaccionada amb la ponència en el propi congrés territorial. En aquesta fase l’estratègia de la ponència, a diferència de la Conferència Nacional de l’estiu del 2018, era rebutjar d’entrada qualsevol esmena -només 1 transaccionada de més d’un centenar…-. 

Un total de 16 de les esmenes parcials que vaig defensar van seguir el seu curs. Cap d’elles corresponia al primer bloc descrit, de recuperar els anteriors processos congressuals. Les del bloc segon algunes van passar, entre d’altres: presidències sectorials elegides exclusivament pels seus membres sense cap validació posterior, mecanismes de participació i consultes electròniques, mecanismes de participació excepcionals davant situacions excepcionals i preveure la transitorietat d’institucions decimonòniques provincials. Van rebre el suport de la militància alt pirinenca la majoria que incorporaven un alt component reconeixement pluralitat territorial, com: l’Aran com a realitat nacional pròpia, possibilitar l’existència de seccions de nuclis de població -tant habituals en el territoris pirinencs-; en temes que superin un àmbit regional, establir la necessitat de reunions conjuntes de les respectives executives regionals i a afavorir la representació directa de comarques poc poblades al Consell Nacional. Després d’una setmana d’intenses negociacions presencials, telefòniques i amb propostes amunt i avall per correu electrònic, finalment 15 van ser transaccionades o aprovades per la ponència. En aquesta fase es recuperava la voluntat d’acostar posicions i com a conseqüència que arribessin ben poques al plenari.

L’única esmena que vaig defensar davant la militància present en el Congrés Nacional, defensava que 60 membres del Consell Nacional -màxim òrgan entre congressos- fossin escollides per la militància de les federacions comarcals -quan els Estatuts vigents establia el nombre de 40, i la ponència ho havia rebaixat a 30-. Aquesta esmena va obtenir el suport per unanimitat en el congres territorial, perquè permetia que comarques poc poblades poguessin disposar d’una via d’elecció directa. La proposta permetia que comarques amb nombre de militància de més de 150 poguessin accedir-hi, mentre el text de la ponència pujava el llistó al doble de militància. Aquest fet és rellevant per la realitat plural dels nostres territoris, on en alguns hi vivim i no arribem a l’1% de la població, però ocupem i gestionem el 18% del territori. I alhora la ràtio entre militància i població és notablement superior: la mitjana és 1 militant per cada 836 habitants, a l’Alt Pirineu i Aran som 1 militant per cada 319 habitants. No incorporar aquesta realitat és un error. Alhora la proposta incidia en que 1/3 del Consell Nacional fos d’elecció directa per la militància, minvant les formes d’elecció indirecta. L’esmena malauradament no va ser aprovada (743 vots en contra -66,6%-, 281 a favor -25,2%- i 91 abstencions -8,0%-). Com tampoc ho van ser cap de les altres 11 esmenes presentades a les ponències política i estatutària, amb unes mitjanes de percentatges en contra 71,5%, a favor 22,9% i abstencions 5,4%. 

Un parell d’opinions finals. La primera és més estètica: en les votacions a mà alçada tota la mesa va votar en bloc, el que coneixíem abans a la “búlgara”… La segona: en les intervencions polítiques es van citar les persones preses i exiliades vinculades al partit, però vaig trobar a faltar una referència explícita a cadascuna de les preses i exiliades sense vinculació al nostre partit, i a les que han estat detingudes ens diferents moments en els darrers mesos, coincidint amb la sentència de la tardor -si es va fer, va ser tant de passada que no ho vaig retenir-.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Molt be Jordi, una bona descripció de la lluita per la representativitat territorial. No podem acabar amb “una persona, un vot”, ja que les realitats i responsabilitats dels territoris son molt diverses.
    Efectivament, jo tampoc vaig arribar a escoltar cap nom de represaliats que no fossin del partit, i em va molestar força.
    Tampoc em va agradar la resposta de la Marta Rovira quan, enfadada, va recalcar que la direcció del partit havia de tenir les mans lliures per prendre decisions sense consultar la militància.
    Suposo que la situació és molt tensa internament i no acabem d’encara una sortida digna, ni pel país nio pel partit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.