El bloc de Jordi Castells i Guasch
Del Tomb del Balcó
Ahir es va produir la trista notícia de la mort de Josep Benet. Tot i que feia molt de temps que no havia coincidit amb ell, crec recordar que l’últim cop va ser a Càller, a Sardenya, en un congrés que havia organitzat en Jordi Carbonell a la Universitat d’aquella ciutat, i de tornada a Barcelona es va trobar malament a l’aeroport de Milà, on va ser ingressat, tot i que l’ensurt no va anar a més.
Ara que feia una mica de repàs dels cops que hem coincidit, m’ha fet estrany que per diferencia d’edat, de població i de professió, la lògica fóra que ni tan sols ens coneguéssim, però la realitat no és coherent amb aquesta lògica.
El primer cop, recordo una llarga xerrada amb ell. La Margarida Aritzeta feia unes transcripcions d’unes cintes gravades amb la viuda de Manuel Gonzàlez Alba, i per mitjà d’un conegut comú vàrem fer cap al carrer Calvet 47, on la tarda se’ns va fer curta parlant del 6 d’octubre de 1934, del Manuel Gonzàlez Alba i d’aquella època històrica.
Inquiet com era per conèixer la història més recent del meu país, em vaig assabentar d’uns cursos clandestins que es feien als escolapis de la Ronda de Sant Antoni. La meva sorpresa va ser veure que era el propi Josep Benet qui va fer les tres o quatre xerrades que va durar el curs, fent anàlisis molt profundes i que em van servir per aclarir-me i posar en ordre moltes de les meves idees. I encara recordo que vaig preguntar-li, en l’última sessió, com veia el futur de Catalunya, i em va respondre: el futur és el que vulgueu vosaltres . ( continua….)
Posteriorment vaig coincidir amb ell en alguna reunió de l’Assemblea de Catalunya, una xerrada al Teatre Principal de Valls, sota el lema: “Volem l’Estatut ”, ja amb el dictador mort, i alguna trobada més.
Totes aquestes coincidències em fan pensar que el país és petit, però té els seus avantatges, com els de coincidir molts cops sense saber per què amb persones que no et deixen indiferent.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
de casa nostra ens han deixat en els darrers mesos: Palau i Fabre, Candel, Benet i Just. En el cas dels tres escriptors, han estat un xic postergats perquè mai no han pertangut a una elit, la qual cosa passa massa sovint a casa nostra. Som el país que glorifica Pla, i que no descobreix Bladé fins que fa 100 anys del seu naixement.