*He mirat la informació de presentació dels Pressuposts de la Generalitat de Catalunya per al 2011.

*He llegit l’escrit de Salvador Garcia ‘Pressupost, situacions, greix i espoliació’ que reprodueixo a sota.

Nota.- El quadre  gràfic que incloc es el de l’economista  Carles Boix que relaciona endeutament amb  sobreexplotació fiscal i espoli regional. ( Mireu on son Balears, Catalunya i València ).

Endeutament, pagar deutes, retallades en despessa corrent i impossibilitat de fer inversions, i espoli fiscal. 

http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/docs/2011/05/31/13/58/01a99d41-52b6-4882-b70b-fb5d5fb27ba2.pdf

 Son els deutes  d’estirar més el braç que la màniga i de les inversions d’obra pública en concessió o peatges a l’ombra amagats  que pagarem durant molts anys ( 50 anys ) dels governants públics i  altres dels poders burocràtics paraoficials – caixes i bancs dominats per la política, federacions esportives, sgae, etc – de la Crisi  Xauxa.  

Catalunya  haurà de pagar els seus deutes i hipoteques públiques, però no hauria de pagar ni cinc dels deutes i xauxes de les altres comunitats, ni dels deutes  i depeses de l’administració central de l’estat que ultrapassin la part proporcional a la nostra població. Cada comunitats hauria de fer-se càrrec dels deutes – hipoteques pendents del seu sector públic, de les infraestructures fetes al seus països i la proporcional dels eixos  internacionals  o intercomunitaris en el seu cas.

D’ara endavant  les inversions de l’estat haurien de ser tan sols per fer les infrastructures pendents allà on no n’hi ha o on no les han fetes per arribar  als estandarts comparables amb els altres  segons  població i necessitat i utlitat econòmica, i per alliberar de peatges les carreteres principals per fer que tot siguen autovies frabques i o que totes les autovies siguen de peatge.

Les despeses corrents  han de  baixar  de forma general unes i discriminada  segons prioritats les altres. Ja varen baixar les retribucions i despeses de personal del sector públic, un 5%, l’any 2010. Falta retallar moltes altres coses de càrrecs i personal de confiança, subvencions, despesa dels organismes paraoficials, etc.  Hi ha d’haver per exemple, serveis generals  necessaris , a pagar amb els imposts generals de l’estat i les taxes de prestació del servei en el seu cas, independentment de l’administració pública  nacional, regional o local que les presti, i limitades  al rendiment d’aquests imposts i amb despesa  territorialitzada segons població ; i  serveis  voluntaris, de  les comunitats o estats federats, a pagar  amb majors ingressos  de les comunitats que els vulguin tenir com a servei públic. 

Els serveis i les funcions públiques son una cosa i una altra  el personal i càrrecs del  sector públic, ni les federacions esportives o les institucions oficials i paraoficials subvencionades o innecessàries, etc. El personal i tots aquests son privats que treballen per al sector públic.  La despesa corrent  té molts  racons  de poder innecessaris i d’ineficiència que caldria repassar per fer que rebaixes de rendes públiques siguen generals i equitatives.

Caldrà separar  ben be, sector privat d’Economia i sectors privats, i fer que el sector públic no siga una càrrega per a l’Economia. 

Suport al Govern  per l’aprovació d’uns pressuposts  econòmics i per què ho faci bé. Aprovar els Pressuposts de 2011, i preparar des d’ara uns pressuposts de base zero per al 2012.
 
Unió catalana i solidaritat entre nacionalitats i regions, Economia, Dret i pacte fiscal general amb concert i cupo per a tots, en una LOFCA  que també limiti  les despeses i exclogui les arbitrarietats de l’administració general de l’estat, i   

Salvador Garcia: ‘Pressupost, situacions, greix i espoliació’

La proposta de pressupost presentada pel govern de la Generalitat era previsible i és preocupant: presenta una retallada draconiana, necessària, i en alguns casos plenament justificada, de les despeses que, amb tot, potser que no n’hi hagi prou per a evitar la intervenció de Catalunya per Espanya (recomano aquest document explicatiu del pressupost).

 L’estat fixa les regles del joc de les comunitats autònomes i, per tant, també les de Catalunya: han de tenir un dèficit màxim de l’1,3% del PIB o l’estat actuarà, i la Generalitat ha presentat un dèficit objectiu del 2,66%, és a dir, del doble. El govern explica clarament que, si l’estat pagués el fons de competitivitat i fos ‘lleial’, el dèficit seria del 1,26% (pàgina 28), però de cara a l’estat, la Unió Europea i els inversors, Catalunya tornarà a aparèixer una altra vegada com el gran incomplidor. L’article d’avui del Financial Times avala parcialment aquesta tesi (‘Catalonia defies Madrid on deficit‘), tot i fer-se ressò també del fet que el conseller Mas-Colell explica que es compliria l’objectiu del dèficit, si Madrid complís els seus compromisos.

És una situació prenyada, hi ha una solució dolenta i una altra de pitjor: cal retallar molt la despesa per evitar la intervenció d’Espanya, però, si la retallem un 10% –que és moltíssim– com proposa la Generalitat, potser ens intervindran igualment. Les declaracions de la ministra Salgado van en aquesta direcció. I si s’aprova i es compleix el nou pressupost –camí dolorós–, d’aquí a un any en lloc de felicitar-nos ens recordaran que no vam complir l’objectiu de dèficit de l’estat del 1,3% del PIB.

Hi ha qui afirma que el govern actual exagera la complicada (!) situació financera de la Generalitat. Les dades són molt clares –i si ningú hi troba cap exageració que ho digui. Per exemple: les despeses han augmentat un 60% entre el 2004 i el 2010 (pàgina 6); el pagament d’interessos d’enguany augmenta un 32% (pàgina 10); hi ha compromisos enormes de pagament per inversions efectuades amb pagament diferit (pàgina 34) (cal destacar la Línia 9: fins i tot si se n’aturés l’obra, caldria pagar igualment 278 milions d’euros, 472 milions d’euros i 510 milions d’euros els anys 2011, 2012 i 2013, i així anar pujant els anys posteriors); i la Generalitat té necessitats d’emissió i de refinançament de deute de 12.152 milions d’euros (pàgina 43, línia ‘Variació de passius financers’, no gaire per sota dels 12.800 milions d’euros d’algunes estimacions del desembre passat).

I potser la pitjor de totes: digui què digui la pàgina 14, aquests pressupostos no serveixen per lluitar contra la crisi econòmica, entre més raons perquè la Generalitat no té recursos ni competències per a fer-ho. En són un exemple les inversions, necessàries per a crear riquesa, ocupació i que l’economia creixi, que baixen un 46,5%.

El conseller Mas-Colell afirma que ‘només amb unes finances sanejades es podrà garantir l’estat del benestar’, perquè, si no, ‘tot esclatarà i pagaran justos per pecadors’. Quedem-nos amb la segona part de la frase: aquests pressupostos no són únicament per a preservar l’estat del benestar, sinó per a evitar el col·lapse financer de la Generalitat. I hi insisteixo, són uns pressupostos molt durs, però potser insuficients, perquè a més de l’autorització de l’estat per a emetre deute, cal que algú compri aquest deute (12.000 milions d’euros el 2011, uns 1.000 milions d’euros de mitjana el mes). La intervenció d’Espanya és una amenaça, però la no-intervenció, si no s’aconsegueixen aquests 12.000 milions d’euros, també pot ser-ho (un apunt sobre això: ‘I si Espanya no intervé?‘).

En aquestes condicions, la meva posició és la de donar suport i exigir. Donar suport al govern en el seu compromís de tenir unes finances equilibrades –algunes retallades són molt doloroses, però en molts casos tan solament representen tornar a uns nivells de despesa de fa dos o tres anys, com s’explica a la pàgina 21–, és a dir, gastar d’acord amb les nostres possibilitats. Però també exigir al govern que faci allò que calgui –que calgui!– per posar fi a l’espoliació fiscal: sense espoliació no caldria fer retallades i es podrien fer accions per a combatre la crisi econòmica.

Hi haurà qui legítimament s’oposarà a aquest pressupost. Cap problema. Però que presenti una proposta de pressupost alternatiu que inclogui, si més no, l’objectiu del 2,6% del dèficit, i que expliqui com s’aconseguiran els 12.000 milions d’euros que necessita la Generalitat.

La solució final es podria resumir en ‘ni greix ni espoliació‘: gestionar d’una manera eficient i responsable els recursos públics, i posar fi a l’espoliació fiscal. I un apunt final: els qui protestin per les retallades que pensin davant de qui s’han de manifestar.

 Salvador Garcia (bloc)

Economista i membre del Col·lectiu Emma.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!