JORDI CARRERA for NuCCs
Posicions per una Política catalana central amb fonaments.
L’occitanitat dels Països Catalans.- Pujada de Salau 2007.- Acte en record d’ en Cristian Duthil.-
La força fonda que obligava a ser a Foish el 04.06.07, no eren la Pujada o el CAOC que igualment ja hi haurien sigut, sinó el parentiu d?Occitània i Catalunya.
Ho cal dir. Som de familia. Som més que germans.Tots som fills de la casa d?Òc, de la mateixa carn, del mateix esperit, i de la mateixa llengua mare. Hem estat separats polítics, i hem viscut separats. Hem estat canviats de nom i fets passar per uns altres, incorporats a les cases veïnes i a altres històries, oblidant la nostra, i fins i tot pensant que ja no érem el que som i el que havien estat, o que ja no hi havia remei. Però amb la nostra relació, les evidències i la cultura oberta, i amb la Pujada també, ens hem reconegut i retrobat.
En els moments tristos i als enterraments
es quan més cal demostrar que som de família,
i es quan es refan els lligams;
i més si el difunt es l?hereu i l?esperança de la casa.
En la república tots som hereus de la Pàtria,
però en Cristian Duthil, era un hereu exemplar,
complidor de la religió occitana com pocs.
Siats amb tots els deus, Cristian.
En record d?en Cristian Duthil.
Avui a la Pujada fem el record del nostre amic i company
Cristian Duthil, l?home de l?acordió que en representació del
nucli de Foish cada any mos parlava d?Occitània i de la
renaixença occitana es mort.
Un desgraciat accident de carretera ens l?ha pres.
Estem de dol.
L?Annie Rieu i el CAOC escamparen la trista novela.
Dilluns 4 de juny al matí li feien el funeral,a Foish.
Algú hi ha d?anar.
Algú hi ha de ser allà, sortia del cor, insistent, era un deure,
hi calia anar. No havien d?estar sols els occitans.
Al cementiri de l?Herm
una persona del sud empesa per aquest sentiment
que acudí a la crida, demanà la paraula i els digué:
? Jo també us parlaré en occitan; en occità a la catalana.
Sóc amic d?en Cristià, hem estat amics, del CAOC i de la
Pujada Salau. Mos hi hem vist cada any i en altres actes
i causes occitanes.
He vingut de Catalunha per estar amb vosaltres
en aquest moment tant trist, i per donar el condol als pares,
a la companya i a famíliars i amics. Em dol la seva mort.
M?ha afectat. Mos ha quedat moltes coses per preguntar,
per parlar i per aprendre. L?enyorarem i el recordarem com era
i pel que feia, amb la seva bonhomia i eth seu acordió
que mos feva ballar a tots allà a dalt. Caldrà que els jòvens
n?aprenguin i el rellevin, per que la cançó fer continuï.
Adiu siats, Cristian Duthil.?
La força fonda que obligava a ser-hi però, no eren la Pujada
o el CAOC que igualment ja hi haurien sigut,
sinó el parentiu d?Occitània i Catalunya.
Ho cal dir. Som de familia. Som més que germans.
Tots som fills de la casa d?Òc, de la mateixa carn,
del mateix esperit, de la mateixa llengua mare.
Hem estat separats polítics, i hem viscut separats.
Hem estat canviats de nom i fets passar per uns altres;
incorporats a les cases veïnes i a altres històries,
oblidant la nostra i fins i tot pensant que ja no érem el que som
i el que havien estat, o que ja no hi havia remei.
Però amb la nostra relació, les evidències i la cultura oberta,
i tabé amb la Pujada , ens hem reconegut i retrobat.
En els moments tristos i als enterraments
es quan més cal demostrar que som de família,
i es quan es refan els lligams;
i més si el difunt es l?hereu i l?esperança de la casa.
En la república tots som hereus de la Pàtria,
però en Cristian Duthil, era un hereu exemplar,
complidor de la religió occitana com pocs.
Siats amb tots els deus, Cristian.
-I amb tots nosaltres.
Occitania i Catalunha, Pujada de Salau de 2007.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!