JORDI CARRERA for NuCCs

La Generalitat es la denominació de l’estat català. Ve de la Diputació del General,  governació de les coses  generals, de la generalitat, de l’interès general i bé comú.  Ara tan sols en tenim el nom. El necessitem de veritat un estat català normal per ser com qualseveol altra nació del món i d’Europa.  Per tots nosaltres i pels nostres fills, ho necessitem.

El Congrès i el Senat ( Les Corts Generals, o sia Espanya ) varen aprovar l’Estatut d’Autonomia  de 2006,  el mateix que  els partits catalans  ens varen fer votar en referèndum. L’Estatut plantejava uns límits la redistribució  territorial de la renda i de le sinversions públiques per veure de plimitar o posar fi a l’espoliament fiscal. Després aproven la nova LOFCA tant injusta i calculada com abans i es desdiuen d’allò aprovat en l’Estatut.  Arriba la sentència del Tribunal Constitucional bipartit PP-PSOE  que  fa un 23 F jurídic i, ni  els partits espanyols  ni el Govern ni les Cort Generals no han fet res ni per resoldre “el cas català”, ni per resoldre “el cas Espanyol” que es la causa de tots els mals.

Necessitem unió i solidaritat nacional, autogovern, economia, treball i llibertat, i per poder-ho tenir ens cal ser un estat  propi i lliure. Espanya no vol Catalunya, ni el català ni la Generalitat de Catalunya. Tans sols ens volen reterir com a colònia, com la seva gran guinea.

NO HI HA SOLUCIÓ POSSIBLE SOTA CASTELLA, i dintre de la seva Espanya. Ni autonomia ni cap altra forma de sobirania limitada sota Castella son admissibles perquè serien falses. Tornarien a dir ” Ara voteu la Constitució i després com que som majoria farem el que voldrem”.

El 28 de novembre haurem de triar: Llibertat, i no més Espanya.  

Catalans !  Per sortir del cercle viciós,  VOTEM INDEPENDÈNCIA. No tinguem por. El Dret ens empara i la Constitució també.  Es un 100% més constitucional la independència de Catalunya  que  no ho son  pas el regim castellà , l’Espanya  estat de Castella,  el villarato de Madrid, o l’arbitrarietat i discriminació nacional d’estat.   

Primer proclamació  unilateral  la Independència  pel Parlament. Després negociarem  amb l’Estat de Castella i si cal podrem dur el cas al Tribunals Internacional de Justícia.

Ni som Castella, ni som de Castella. Som un domini seu per conquesta i reconquesta, però no som Castella.  No podem viure junts en un mateix estat  perquè de fet Espanya continua essent l’estat de Castella.  No podem ser com una Bèlgica empatada perquè sempre hi serem en minoria i Castella  no accepta els altres i en vols fer desapareixer. Ara ja no podem acceptar un estatut d’autonomia sota Castella com el del 31-32 o com el  de 1977-78- 1979  o el de 2005-2006, com a solució acceptable o com a punt de partida. En aquells temps ja va ser sota amenaça de guerra, divisió i acusació. L’experiència d’aquests 30 anys i la traca final d’aqiuests 5 anys darrers ho demostren.

Sense autonomia civil, i política, amb dignitat, personalitat, reconeixement i plenitud nacional,  i  sense sobirania econòmica i tributària, no hi ha autonomia. No l’han deixat construir ni acceptar l’autonomia. Castella i pobles assimilats no han permés l’autonomia i l’existència normal de Catalunya i la varen desvirtuar des del primer moment en fer autonomia per tots , el cafè per a tots , que desprès ha set  cafè, copa  i puro per a uns, peincipalemnt els nous senyoritos,  amb el treball i imposts d’uns altres.

Castella i la seva Espanya varen  signar en fals la Constitució del 77-78. No l’han deixat complir i fructificar. Han fet abús de majoria. No hi ha res a fer dintre d’aquesta Espanya. Heu vist  la seva solidaritat, com hem arribat a la discriminacioó i espiament fiscal, a l’encerclament i aillament ferroviari, a la condemna a pagar peatges, a la guerra lingüística,  al foment de la divisió  de Catalunya  i entre Catalunya, València ,Aragó, i Mallorca. Volen unió castellana  i en canvi divisió i destrucció de la nacionalitat catalana, perquè d’una o altra forma s’ha mantingut viva, industriosa, comercial, treballadora, pròspera, present , que malgrat tantes coses no ha renunciat a ser lliure. Contemporàniament l’estrategia ha set  encerclar i desincentivar l’economia catalana i endur-se totes les coses a Madrid i que tot passi per Madrid,  que tot siga per a nar a Madrid.

Aquesta Espanya no estima Catalunya ni la nacionalitat catalana, ni la llengua catalana, que es la llengua pròpia de la Corona d’Aragó, de mitja Espanya, per cert.  No hi ha solidaritat nacional  sinó guerra nacional i apropiació i repartiment arbitrari del imposts fruit del treball dels països catalans. 
  
L’autonomia ja no es possible ni somiable, desprès de l’experiència d’aquest 30 anys, que haviem de tornar a començar de bell nou, i  en aquesta situació extrema a on hem arribat.  No podem pensar ni creure de cap manera que la majoria Castella- Andalusia vulgui  ni arribar mai  a  fer d’Espanya  una Suïssa, una unió dels  estats  de les  tres corones d’Aragó, de Castella i de Nabarra, més Granada,  amb les seves propies  constitucions. En qualsevol cosa que ens poguessin oferir tornarien tornarien a mentir, trair i reconquerir.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!