Car diràs la paraula justa [...] V.A.E.

Censurats, demandats, escaldats, i tot i així, demostrant, dia rere dia, que és el ciutadà de peu qui ha de començar a propugnar una transparència i una radicalitat democràtica que posi sobre la taula tots els abusos que estem patint com a classe treballadora.

Vaig tardar molt a saber alguna cosa de CafèAmbLlet. Probablement per la meva manca de connexió amb el món o potser per la manca d’informació sobre un mitjà de comunicació molest amb les elits del poder. Quan se’n van fer ressò un periodista que havia vingut a visitar l’escola d’idiomes on estudiava ja em vaig impacientar un xic, com pot ser que no sàpigues res? –em vaig dir a mi mateix. Vaig preguntar a la família, als companys i amics i em vaig començar a informar. Com? Una revista mensual? A Girona? I de què va? De l’actualitat en general? Ah! Molt interessant. Com? Que han destapat el major robatori de la història de Catalunya? I vaig veure el vídeo. Que els han posat una demanda?! I vaig col·laborar (igual que altres centenars de persones) en el finançament per l’edició d’un llibre titulat “Artur Mas: on són els meus diners?”. Llibre extens, fàcil de llegir però difícil de pair. La literatura com a ficció produeix experiències estètiques impressionants però quan t’estan dient que en el teu país que estimes amb bogeria, uns personatges es dediquen a robar sistemàticament els diners públics de tots i totes les ciutadanes amb una insolència escandalosa (impagable el capítol de “L’home que es contractava a si mateix”) identifica un problema estructural immediat i et fot de molt mala llet. Polítics negant i abdicant respostes davant d’algú que els fa preguntes punxegudes i punyents, que els ensenya que han fet i estan fent malament les coses i que, allò que ens havien ensenyat de petits que tota acció té responsabilitats es dilueix amb els de dalt i es condensa i es fa visible amb els de baix i, tal com deia David Fernández al debat d’investidura citant “La cançó de les balances”: l’autoritat es demostra amb els forts i no amb els febles. Però aquest país pateix un mal endèmic que es diu corrupció i que cal desintegrar de totes les maneres possibles. Ells es fan forts els uns amb els altres i a nosaltres ens toca fer el mateix. Colze a colze, sumant i multiplicant esforços. Censurats, demandats, escaldats, i tot i així, demostrant, dia rere dia, que és el ciutadà de peu qui ha de començar a propugnar una transparència i una radicalitat democràtica que posi sobre la taula tots els abusos que estem patint com a classe treballadora. La Marta i l’Albano són un exemple. De la mateixa manera que ho és en David Vidal i d’altres que aporten un granet de democràcia a les nostres vides. Avui parlo de CafeAmbLlet i des d’aquest espai petit us vull fer arribar una abraçada autèntica, sense ficció, real, felicitar-vos pel llibre, per la força, per la constància i per dir-vos que no esteu sols i que cada dia som més.