Car diràs la paraula justa [...] V.A.E.

Quan era més petit recordo el moment d’anar al metge. Sortia de casa amb poques ganes, amb el xandall que utilitzava per anar per casa i amb una cara esgrogueïda doncs la nit anterior l’havia passat amb febre. Probablement un refredat. Res de l’altre món. En aquelles edats, però, anar al metge era molt dur i inconscientment el teu cos reaccionava. Em portava la mare i ens esperàvem (com el seu nom indica) a la sala d’espera. Allí acostumava a observar tots i cada un dels pacients i intentava encertar què els passava. L’espera es feia eterna ja que els jocs que hi havia a la sala no eren la meva predilecció. Quan em cridava el doctor, la meva mare s’aixecava i entràvem a la consulta, m’asseia a la llitera amb bata blanca (la llitera! No pas jo!) i el doctor agafava un pal petit de fusta (que no tenia cap mena de gràcia ni gust) i em deia: −Apa! Treu la llengua−. Jo obria la boca amb un badall enorme tot cridant –Aaaah− i la mantenia així fins que el doctor finalitzava la seva exploració i per acabar (un dels millors moments quan ets petit) et donava la llaminadura o el premi −per haver-te portat tant bé−. Analitzar aquest moment ens pot anar molt bé per explicar-ne un altre. A la llitera, un servidor, havia de passar una situació incòmode: la de l’exploració amb un pal de fusta que a vegades el metge posava massa a prop de la teva faringe cosa que et feia venir arcades. Doncs no, el moment no era gens agradable.

Tenies clar, però, que l’havies de passar i per què? Per poder millorar, per estar sa, diríem. Llavors, i per acabar, el metge et donava un premi, un reforç positiu, una llaminadura. Aquest reforç ens agradava perquè, mica en mica, intuïes que cada cop que el metge et posés un pal petit a la boca rebries aquella llaminadura dolça i complaent.

Amb la llengua catalana passa exactament el mateix. Sí, sí, exactament el mateix. Com a catalanoparlants o persones que parlem i volem parlar el català ens trobem en situacions que establim com a incòmodes. Per exemple, contestar en català a una persona que ho fa en espanyol. Aquesta situació l’hem de passar a diari, de la mateixa manera que has d’anar al metge, perquè sabem que sí l’ús social del català no avança, l’estancament en primer lloc i la seva desaparició en segon i últim, no trigarà a succeir. Per tant, decidim passar el “mal tràngol” perquè volem una llengua sana. Llavors ens trobem amb dues possibles situacions. La primera i més comuna (seguint la meva experiència i les estadístiques de coneixement de la llengua) és que l’interlocutor ens entengui. Aquest fet, per nosaltres, esdevé un premi, un reforç, una llaminadura. Si a més a més, l’interlocutor canvia de llengua i ens parla en català, el metge ens estarà donant dues llaminadures perquè ens ha vist molt col·laboradors. L’altre situació possible és que la persona que ens parla en espanyol no ens entengui o no ens vulgui entendre i ens demani que canviem de llengua (situació, val a dir, poc usual donada la meva experiència). Així, al metge, se li havien acabat les llaminadures però sabem que en tornarà a tenir i que quan tornem a la consulta ens en donarà una o fins i tot dues. Per tant, no hem de desistir. El pròxim cop ens entendran, ens voldran entendre o fins i tot ens parlaran en català.

I ara, que ja m’he fet més gran, quan vaig al metge ja no espero el premi, no espero la llaminadura. El premi s’ha acabat, era una situació provisional. Amb el català ens passarà el mateix. Si traiem la llengua i no l’amaguem ja no necessitarem premis per parlar en català perquè la situació s’haurà normalitzat. Haurem ajudat a mantenir una llengua sana i ens haurem fet grans com a poble.