Fa poc que ens hem declarat sobirans. Aquesta declaració de sobirania, des del moment que fou creada fins els diversos texts que han anat sorgint, m’ha recordat en tot moment la carta pòstuma de Lluís Maria Xirinacs que torno a reproduir aquí com un breu homenatge a una figura que ens ha ensenyat tant:

 En ple ús de les meves facultats marxo perquè vull acabar els meus dies en la soledat i el silenci.

Si em voleu fer feliç no em busqueu. Si algú em troba li prego que, estigui jo com estigui, no vulgui ell pertorbar la meva soledat i el meu silenci.
Gràcies!

 

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Xirinacs, l’any 2007, ja ens va deixar per escrit que ell feia un acte de sobirania. Ara, 6 anys després, hem agafat un camí que ens ha de dur a Ítaca, autocentrant-nos amb una declaració que fa esdevenir Catalunya subjecte polític i jurídic sobirà en si mateix. I aquesta declaració no hauria estat possible sense les mobilitzacions populars que des de fa anys esdevenen nuclis de reclam democràtic. I és que el dret a l’autodeterminació és un dret antic i reconegut. Així doncs, no pidolem els drets, exercim-los.
En el parlament s’han conjugat quatre forces polítiques, CiU, ERC, EUIA i la CUP (amb el seu sí crític) amb un text opinable però que no deixa de ser un avenç per la realització del nostre poble. Jo sóc més de Països Catalans, què voleu que us digui. M’ha sorprès (o no, no sé que dir-vos) la posició del PSC que s’ha ajuntat amb el bloc autonomista i “metafalangista” (gràcies David!) per dir que NO a un dels drets elementals: el dret a decidir. Ja sabíem (gràcies als seus espots de campanya) que eren l’alternativa sensata i que estaven en el punt mig entre la independència i l’autonomisme però què ha passat senyor Navarro? On ha quedat la sensatesa? El PSC haurà de redefinir el seu concepte polític i les seves línies de treball si vol convèncer l’electorat que es pot convertir en la veritable força catalanista i d’esquerres i no una simple còpia del seu germà gran, el PSOE. Ara, ja no valen mitges tintes. I què dir del PP i C’s, no pas res. Poca cosa. Espanya, Espanya, Espanya. Terrorisme verbal, en definitiva. I la CUP, els bons, els meus. Sentit comú i idees clares. I en Cesk Freixas explicant-ho al seu bloc. No hi podria fegir res més. 

Davant d’aquest procés imparable perquè té un recorregut molt llarg, perquè som utòpics, idealistes i ingenus (gràcies Pau!), perquè s’acaba la por dels que teníem por (gràcies Atversaris), perquè volem construir un país nou, davant de tot això, ens cal començar a aixecar catifes. Per molt que ens dolgui, per molt que ens pesi, als Països Catalans també es roba i, per tant, també ens roben. No hi ha alliberament nacional sense alliberament social. I per això vaig votar la CUP. Jo no vull un país independent subjugat als mercats neoliberals, on hi hagi desnonaments diaris (gràcies PAH!), on empresaris es facin rics amb els drets de la classe treballadora, on polítics robin diners públics per financiar-se a si mateixos. I això, malauradament ho tenim. Ja ho deia l’Ernest Folch en una piulada fa uns dies que en una Catalunya independent es seguiria robant. Casos com el cas Palau, el cas Pallerols, el cas Mercuri (a la meva ciutat!) i d’altres catifes que no s’han aixecat i que cal aixecar fan veure que la independència no és la solució perfecta cap a l’alliberament social. I amb això no vull dir que no haguem de caminar cap aquí (no us equivoqueu!). Vull la llibertat del meu país però no a qualsevol preu. Sense xecs en blanc, sense imposicions. La llibertat no es negocia, un és lliure o no ho és. I els passo són lents però efectius. En una simple metàfora: abans, ens robaben els veïns i no podíem canviar de pis. Ara que podem canviar de pis i que estem immensament millor, veiem que també ens roba la família.

Haurem de fer el cor fort i ser autocrítics amb nosaltres mateixos. No volem corruptes que juguin amb el nostre dia a dia. No volem seguir penjant d’un fil mentre d’altres els mouen. Hem deixat de ser titelles. Ja arriba el nostre torn. L’empoderament del poble s’ha iniciat. Comencem a escriure la història.