S’acaba el 2012 i comença el 2013.
Dates, números, res més. El calendari maia s’equivocava? El 21 de desembre de 2012 s’acabava el món. Potser la lectura no era l’adequada. S’acabava el món tal com fins ara l’enteníem. Res de tsunamis diabòlics, res de meteorits gegants, res de desastres naturals que ens havien d’enviar a l’altre barri. Potser no és casualitat que el 21 de desembre el diputat electe de la CUP David Fernández expliqués la realitat d’un món injust, d’uns mercats que cada dia ens constrenyen més i més i d’uns polítics que són capitans a la deriva i que ens fan ser nàufrags a tots nosaltres. Comença una nova era. La del ciutadà (català) emprenyat que forma part del carrer, de l’escenari polític, del teixit social que reclama salvar abans a les persones que els bancs, que reclama un estat propi per gestionar els seus propis diners i per no ser insultat o menystingut per ser el que és, que reclama poder decidir cada dia i no cada quatre anys. En som uns quants que hem decidit que no ens agrada viure en aquest món i que no el volem deixar morir. Volem canviar-lo. I ho farem de mica en mica, pas a pas. Sense presses perquè la feina ben feta no té aturador. Començarem obrint els ulls i observant què passa al nostre voltant. La teva amiga no pot assumir la hipoteca? Et costa usar el català a Barcelona perquè no t’entenen? Els polítics han trencat les teves il·lusions? Suma. Indigna’t. Rebel·la’t. Com deia el gran poeta:
No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d’un poble
unit, alegre i combatiu.