Des d’aquest breu article d’opinió vull agrair i donar tot el meu suport a TOTES les persones que, en un moment o altre, han esdevingut herois populars donant coherència a una plataforma horitzontal i transversal com és la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Amb l’Ada Colau al capdavant (cara visible, si més no) i amb tot un moviment social seguint i aconseguint rebatre el sistema. Un sistema injust i criminal que interposa els drets financers i econòmics als drets humans, als de les persones. Quan una classe política es planteja (i només el fet de plantejar-s’ho ja ens hauria de fer per pensar) la possibilitat que una persona esdevingui un marginat social condemnant-lo a l’ostracisme per a tota la seva vida per haver optat a un dret fonamental com és el dret a un habitatge digne hem de dir que es tracta d’un assassinat en vida o recordant l’excel·lent cançó d’Habeas Corpus Enterrado en vida que, tot i parlar d’un altre tema, no deixa d’escenificar què acaba esdevenint el sistema hipotecari espanyol per a la majoria de famílies que no poden fer front a la hipoteca i, al mateix temps, cobrir les seves necessitats bàsiques.
Portem dies llegint o veient als mitjans de comunicació que una persona o més d’una ha decidit suïcidar-se abans que l’haguessin de desnonar. Molts de nosaltres hem dit que es tractaven d’assassinats no de suïcidis i hi ha algú que encara no ho ha entès. Es tracta d’assassinats amarats de criminalitat política perquè és la mateixa llei hipotecària la que llença aquestes persones a triar aquest camí. Si us deixen triar entre viure enterrat en vida o morir, què triaríeu?
I el més indignant, preocupant, fastigós, etc. és que tot plegat s’aturaria amb voluntat política. Ahir, els Països Catalans podrien ser un país lliure de desnonaments amb una moratòria. Però no, seguim fent patir a les ciutadanes i donant més poder als banquers (molts d’ells corruptes) que han fet negoci amb un dret universal. Ja ho deia la CUP i més concretament en David Fernández en el debat d’investidura. Els hauria de caure la cara de vergonya que cap parlament hagi estat capaç d’aturar ni un sol desnonament.
Per això la força de la PAH és vigent i és imPAHrable. I per això, no deixarem d’insistir que aquesta ILP presentada al congrés (a Madrid, sí, de moment) i que ha passat a tràmit és una victòria agredolça. Ahir vam omplir els carrers, és igual que fossin 12.000, 20.000 o 80.000 persones. Jo hi era i hi havia molta gent. Gent pacífica que ha acabat la paciència i per això vam recórrer la ciutat de Barcelona al crit de “No és una crisi, és una estafa” o “Si se puede”. A mi, personalment, m’és igual les persones que fossin perquè el que es defensa és un dret tant fonamental que no té aturador. I si els polítics ho aturen haurem d’emprendre l’escrache perquè:
Quan la injustícia es converteix en llei, la rebel·lió es converteix en deure.
Thomas Jefferson
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!