La llengua a la universitat (I)
Aquest article ha estat redactat partint d’una realitat subjectiva: la meva pròpia experiència. Sempre m’han fet dubtar les persones que partint de fets personals es dediquen a fer judicis generals que (al cap i la fi) es converteixen en prejudicis. Entenc que la meva visió particular, malauradament, pot ésser generalitzada.
S’han escrit molts articles i s’han realitzat diversos estudis sobre la llengua catalana en l’ensenyament universitari. La meva intenció no és repetir, sinó renovar un discurs partint d’una experiència de responsabilitats. Fer responsables o culpables els altres, ja siguin institucions, persones físiques, administracions públiques, partits polítics, etc., a vegades és una manera d’exculpar-se un mateix. No és la meva intenció. Crec, i les dades ho demostren, que el català a l’ensenyament universitari decau d’una forma preocupant. I a mi, el desplaçament sistemàtic de la llengua pròpia d’un territori en favor d’una altra llengua més poderosa (en nombre de parlants, en poder polític i administratiu, etc.) em preocupa, i encara em preocupa més si aquesta llengua que sobreviu (perquè no viu!) en una societat mal anomenada bilingüe és la meva llengua materna. La llengua que m’estimo, la que he mamat de petit i amb la que he crescut, he pensat i vull continuar pensant.
Si no és aquí, a on?
Perquè una classe a una universitat pública dins el territori dels Països Catalans es faci en espanyol es poden donar dos factors: el primer es basa en la llengua del professor. Els professors tenen l’obligació d’entendre les dues llengües oficials però poden impartir la classe amb qualsevol de les dues llengües, per tant, si un professor creu que s’expressa millor en espanyol que en català, farà la classe en la primera llengua.
El segon factor són els estudiants provinents d’altres territoris, amb beques Erasmus o Sèneca (de l’estat espanyol), i que no entenen el català (fins i tot, a alguns els costa d’entendre l’espanyol). Davant d’aquest fet, “per educació” (ens expliquen) es fa la classe en espanyol. Cal dir que no és rellevant la quantitat d’alumnes Erasmus que hi pugui haver en una aula, només que n’hi hagi un que no entengui el català la majoria de professorat canvia de llengua. Per tant, la situació perquè el català esdevingui la llengua de l’aula ve condicionada pel fet que el professor es cregui competent en aquesta llengua (no cal ser catalanoparlant), i que no hi hagi cap estudiant d’Erasmus o Sèneca que no entengui o cregui que no entén el català. En aquest món cada cop més globalitzat, en què viatjar és cada cop més fàcil, és estrany que en una aula no hi hagi nouvinguts, estrangers, que venen a estudiar als Països Catalans. Davant d’aquest fet, on queda la llengua catalana? I la pregunta més important que em faig com a catalanoparlant amb consciència lingüística i amb consciència del retrocés lingüístic de la meva llengua: en quin altre lloc del món puc tenir una classe en català si no és aquí?
Primera problemàtica: estudiants Erasmus i Sèneca
Com dèiem anteriorment, el fet que arribin estudiants d’altres racons del món sempre ha de ser positiu però en la nostra realitat social catalana genera una sèrie de problemes lingüístics. Negar-ho és no voler enfocar el problema. Cal dir que la majoria d’aquests estudiants quan arriben als Països Catalans no se’ls ha informat de la realitat lingüisticosocial amb la que es trobaran. La culpabilitat de la universitat es fa evident perquè no promou i fomenta la llengua catalana (tal com diuen els seus estatuts) sinó que ajuda que l’espanyol domini les aules. D’aquesta manera, la universitat posa tota la responsabilitat sobre el professorat que es troba en una situació lingüística difícil on actua, de forma normal, de la mateixa manera que ho faria en la seva vida quotidiana. I aquí s’observen els hàbits lingüístics dels catalanoparlants. Segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics del 2003, un 84 % dels catalanoparlants canvia de llengua quan es troba amb una persona que no entén el català, sigui castellanoparlant o no. El panorama no és, doncs, gens favorable per a la llengua catalana.
Des del meu rol jo no puc demanar que el professorat tingui consciència lingüística i entengui que donar una classe en català és afavorir i incrementar-ne l’ús social en una institució tan ben considerada com la universitat. Per tant, l’única cosa que em queda és responsabilitzar i culpabilitzar la universitat pública catalana, primer, per no donar una informació adient als estudiants que venen als Països Catalans a estudiar i, segon, per derivar tota la responsabilitat de la tria de llengua cap al professorat.
La llengua a la universitat (II)
Segona problemàtica: Modelatge
Deixar tota la responsabilitat sobre la llengua de docència al professorat és complicat, perquè no tots tenen consciència de la situació lingüística que vivim. I el més important és el fet que el modelatge que exerceix un professor sobre un alumne és immens. Per tant, si un alumne catalanoparlant observa com un professor, és a dir, una persona que normalment és un exemple a seguir (en el vessant del coneixement), canvia de llengua davant d’un alumne que (probablement) no entén el català és normal que la majoria de catalanoparlants assistents a l’aula, que potser farien totes les seves intervencions en català, es cohibeixin o se’ls hi activi el xip del canvi de llengua, i facin totes les intervencions en espanyol. Pot ser que hi hagi lectors que pensin que davant d’un alumne que no entén el català cal, per educació, per ser la llengua que entenem tots, etc., canviar de llengua i parlar (tothom, en presència del noi o noia) en espanyol. Reitero el fet que el mateix estudiant té altres llocs per estudiar en espanyol, mentre que en català només podrà fer-ho aquí. S’hauria d’observar com una oportunitat per aprendre una llengua pròpia d’un territori, i que no li costarà molt d’aprendre, normalment perquè la majoria d’estudiants de programes de mobilitat parlen una llengua romànica.
De la mateixa manera que el modelatge del professorat pot anar pel vessant negatiu (canvi de llengua), també ens podem trobar amb alguns professors que facin un modelatge important a favor de la llengua catalana, no canviant de llengua, i fent la classe en català. En aquests casos caldria observar (i ho intentarem en el següent punt) si la decisió que prenen els és fàcil, si s’hi senten incòmodes, o quins problemes creuen tenir a l’hora de prendre aquesta decisió.
En definitiva, el modelatge del professorat esdevé un factor clau a l’hora de confeccionar la llengua dins l’aula, i perquè els catalanoparlants que dubtaven si adreçar-s’hi en català o en espanyol, es vegin amb possibilitats de fer-ho en la llengua pròpia del territori.
Tercera problemàtica: catalanoparlants i dolor de llengua.
Primer de tot voldria començar especificant què entenem els catalanoparlants que vivim el problema lingüístic com un problema social important, i per tant ens afecta la conducta. Per parlar d’aquest dolor m’he permès citar l’escriptor i professor Enric Larreula que en el seu llibre Dolor de llengua intenta “aproximar-me a la situació de substitució lingüística a través de les respostes emocionals amb què els parlants de llengua catalana, conscients i amb voluntat de ser-ho, han hagut, i han de viure encara, en els territoris que consideren lingüísticament naturals. Aquest estudi, doncs, és una aproximació a un fet que, tot i ser molt comú en la nostra societat, encara és poc estudiat i analitzat: com es pateix per una llengua que recula i per què es pateix. I més important encara: quines són les conseqüències que aquest suposat «dolor de llengua», tant des del punt de vista emocional com somàtic, pot comportar per a moltes de les persones que el pateixen. I, encara més important que tot això: quines conseqüències socials, des del punt de vista de la convivència, tant amb persones que parlin la mateixa llengua o que en parlin una altra, poden tenir” (Larreula, 2003, p.16).
Jo em concebo com a patidor de llengua, i estic d’acord amb l’escriptor en el fet que és “un dolor psíquic i físic, molt més abundant, però que alhora és més subtil i difícil d’avaluar, i que mai no és tingut en compte en cap estadística ni en cap estudi sociolingüístic del país” (Larreula, 2003, p. 168). Però per què patim? La resposta és prou senzilla. Patim perquè observem com la substitució lingüística que s’està realitzant al carrer, comença a realitzar-se en les institucions públiques amb més prestigi, i en els llocs on la llengua catalana podria tenir, encara, una vida molt més bona. Tal com diu n’Enric Larreula:
Per a moltes persones de llengua primera catalana amb consciència de ser-ho i amb voluntat de mantenir-s’hi, el sol fet de sortir al carrer i haver de parlar, d’anar a la feina i haver de parlar, de vegades en família mateix i haver de parlar, ja pot ser un motiu de tensió permanent, de confrontació social estressant, o de negociació incòmoda i continuada entre les voluntats d’usar la pròpia llengua i les possibilitats de fer-ho, les estratègies de fidelitat i les estratègies de renúncia, o d’evitació del problema. (Larreula, 2003, p. 217)
Cal llegir el llibre citat per a poder copsar tots els vessants que origina aquest dolor de llengua. En el cas que vull plantejar, però, he de dir que és una situació que es reitera amb certa facilitat i que origina respostes diferents.
A la universitat pública, el dolor del catalanoparlant, aquest dolor de llengua de què vull parlar, passa desapercebut. Primer, perquè la majoria de catalanoparlants no tenen una consciència lingüística prou desenvolupada com per enfrontar-se al problema, i segon perquè el problema és vist pels mateixos catalanoparlants com una autèntica bogeria, amb la qual cosa, el patidor de llengua serà una persona que no tindrà credibilitat ni en la seva pròpia tribu, per tant, acabarà retenint el problema sense exterioritzar-lo.
En una aula, un cop s’han desenvolupat algunes intervencions, s’hi poden identificar els catalanoparlants, i les persones que no ho són. Per centrar-nos en el meu cas concret , puc dir que la relació entre gent que es podia expressar en català i gent que no podia fer-ho, era força distant. En un primer moment, confiava en els catalanoparlants, que sabent que tenien dret a expressar-se en la seva llengua, no dimitirien i farien les intervencions en català. La realitat, en aquest cas, va superar la ficció i vaig poder observar com cada una de les persones catalanoparlants oferia les seves intervencions en llengua espanyola, fent cas omís (com si hagués deixat d’existir) a la llengua catalana. Així, canviaven d’idioma, i el que és més greu en aquest canvi, és que ho feien sense saber si la majoria d’estudiants entenien el català. Aquesta actitud davant del conflicte és bàsica per entendre el comportament dels catalanoparlants. Sense tenir contacte amb les persones que compartien aula amb ells, els catalanoparlants van decidir pel seu propi peu, que en aquella aula no s’entenia el català perquè la majoria s’expressaven en espanyol. Només m’ha calgut comprovar de mica en mica, en les meves intervencions personals amb ells, que la gran majoria entenien mínimament el català, i d’altres, de forma perfecta perquè feia set anys que estudiaven a la universitat.
Un cop s’ha esdevingut aquest fet, el catalanoparlant amb consciència lingüística es troba davant d’una situació molt incòmoda i complicada. El professorat catalanoparlant s’expressa en espanyol, els alumnes catalanoparlants s’expressen en espanyol, i els castellanoparlants d’arreu del territori s’expressen en espanyol. Davant de tal pressió social embolcallada en el fet que ens trobem davant d’una conversa en públic, el catalanoparlant té diverses sortides que exemplifica molt bé Enric Larreula, i que jo adapto a la meva situació:
-Creure que ha d’intervenir en llengua catalana i fer-ho
-Creure que ha d’intervenir en llengua catalana i no fer-ho
-No intervenir
Primer de tot, m’agradaria dir que totes les opcions són generadores de patiment per al catalanoparlant amb consciència lingüística, i explicaré perquè. La primera opció “crec que he d’intervenir en la meva llengua, pròpia i oficial de la universitat”, si es genera, és perquè la persona està molt conscienciada del que vol fer, però no té prous recursos psicològics per afrontar una situació tan complicada i, normalment, viu el fet de forma estressant i incòmoda, cosa què també l’afectarà somàticament.
La segona opció probablement és la que més es reitera, perquè la pressió social és tan forta (i tot sovint prové més aviat dels catalanoparlants que no pas dels mateixos nouvinguts) que el càstig (mirades, discursos, apreciacions, etc.) que s’hi genera és prou com per fer que el catalanoparlant canviï de llengua. . Així, la persona que ha fet l’intent d’expressar-se en català, a banda d’emportar-se el càstig ja esmentat, se n’emporta un altre, el que es deriva de la seva consciència, que li diu que no ha fet res per la llengua catalana.
Una altra opció que pot triar el catalanoparlant és no intervenir (evitació del conflicte) tot escoltant a l’aula però intentant que ningú li pregunti, cosa que afectarà, evidentment, el seu aprenentatge.
Per tant, el catalanoparlant que vol expressar-se en català a l’aula, ha de tenir un alt nivell de consciència lingüística, un alt nivell de recursos psicològics per afrontar els prejudicis inculcats, i un alt nivell de control somàtic. Tot això cal per a expressar-se en català a una aula d’una universitat pública catalana.
La llengua a la universitat (III)
Altres situacions generadores de dolor de llengua a l’aula
La relació de situacions generadores de dolor de llengua a la universitat no s’acaba aquí. El catalanoparlant amb consciència lingüística es troba amb les seves situacions particulars però, evidentment, se’n fa partícip de les de la resta de companys, i de les seves actuacions. Per tant, un patidor de llengua observa, analitza i es preocupa davant les següents situacions que són generadores de dolor de llengua:
¬ Els estudiants catalanoparlants dimiteixen de la llengua
Davant del que comentàvem anteriorment, el catalanoparlant observa com tots els seus companys que podrien optar per a expressar-se en català ho fan en espanyol. Això fa que constati un fet molt probable: que aquests hàbits lingüístics a la universitat siguin els mateixos que en el seu espai privat, per tant, el catalanoparlant amb consciència lingüística i patidor de llengua observa que la seva llengua s’està perdent a la universitat igual com es perd al carrer, a causa d’uns hàbits lingüístics que se sobreposen a tot (classe social, relació de poder, etc.). La llengua perd molta presència social.
¬ El professorat dimiteix de la llengua
Probablement, un dels cops més forts que rep un catalanoparlant és la dimissió de llengua per part del professorat catalanoparlant. Observar com la submissió lingüística també afecta les persones considerades més intel·ligents i cultes ens fa caure en la desemparança. Allà on creiem que podríem trobar suport, hi acabem trobant un altre reforç a la llengua espanyola, i un modelatge negatiu extremadament efectiu per als catalanoparlants.
¬ Ús privat de la llengua
Per últim, el catalanoparlant amb consciència lingüística i patidor de llengua també es fa ressò de les converses entre alumnes, i observa com la llengua en què s’expressen els catalanoparlants és l’espanyol, perquè en el conjunt del grup hi ha una persona susceptible de no saber el català. Només per posar un exemple, un noi a qui li parlen en espanyol els meus companys, i que va amb mi a la Universitat, fa set anys que estudia aquí, i entén el català perfectament, a banda de conèixer i ser hàbil en unes altres llengües com l’italià, el francès o l’anglès. Cal tenir clara una cosa, si la majoria de catalanoparlants preguntéssim abans de dirigir-nos a algú en espanyol si ens entén en català, l’ús social del català s’incrementaria a nivells astronòmics.
L’elecció lingüística del professorat
Finalment, i per acabar, m’agradaria parlar de l’elecció del professorat, tot partint d’una breu enquesta que he demanat a quatre professors que em contestessin. Especificaré que els esmentats professors m’havien impartit classes en una llicenciatura i, més tard i actualment, en un màster, és a dir, un postgrau. Els professors foren triats des d’una perspectiva estratègica, és a dir, creia que allò interessant era observar professors catalanoparlants amb una visió parcialment diferent sobre la qüestió. Així, la meva tria ha estat deliberada, he escollit dos professors que m’han impartit les assignatures en català, i dos professors que a la llicenciatura s’han expressat en català i, en canvi, al màster ho han fet en espanyol. Davant d’aquest fet vaig voler saber-ne més i els vaig enviar el següent qüestionari:
LA LLENGUA CATALANA A LA UNIVERSITAT
1. Quina és la teva llengua familiar? Si en tens més d’una, és a dir, materna i paterna, especifica-ho.
2. En quina llengua acostumes a fer classe?
3. En quins casos utilitzes la llengua espanyola a l’aula (si és que la utilitzes)? Per què?
4. T’has trobat amb situacions que hagis viscut com a conflictives al voltant de la llengua que has triat per a fer una classe?
5. Per a tu és important l’elecció de la llengua per a impartir una classe? Per què?
6. Entens que hi hagi gent preocupada per la presència de la llengua catalana a les aules de les universitats?
Les respostes que he obtingut han estat molt interessants. Gairebé tots els professors tenen com a llengua familiar el català, exceptuant-ne un que la seva mare parla espanyol. Tots acostumen a fer classe en català, dos d’ells sempre, i els altres dos diferencien si allò que imparteixen és un grau o un postgrau (usant la llengua espanyola en aquest últim). He observat que els professors que, segons ells, no han viscut mai una situació conflictiva al voltant de la llengua que han triat per a fer una classe, són precisament els que davant d’un postgrau fan les classes en espanyol. Els altres dos professors especifiquen que els moments conflictius es donen davant dels alumnes estrangers que a vegades demanen i, fins i tot, exigeixen que se’ls faci la classe en espanyol. Tots els professors enquestats m’han dit que l’elecció de llengua per a ells és important, per donar prestigi a la llengua catalana, posant-la al mateix nivell que les altres, i per a alguns és una opció ideològica i política. I finalment, tots comprenen el fet que hi hagi gent que vulgui fer les classes íntegrament en català. Pel que tenen d’interessant reproduiré les contestacions de dos professors a la última pregunta:
“El que em preocupa és que hi hagi gent a qui no li importi gens l’absència del català a les universitats catalanes.”
“Això es pot entendre de dues maneres pel cap baix: d’una banda, els catalans que volen/volem que la llengua es faci servir tant com sigui possible per a tot el que calgui i, de l’altra, els Erasmus o els estranger,s en diferents situacions, que volen poder entendre les classes. Si tenim en compte el primer grup, potser perdrem el segon (i no podem perdre estudiants, no tal com estan les coses); però si tenim en compte el segon, ¿perdrem el primer? Ai, no, crec que no. Això no ens diu res? Per tal d’evitar els extrems, em temo que ens toca de fer equilibris. I pot ser que no quedis bé ni amb els uns ni amb els altres…”
L’elecció del professorat enquestat, ja ho he dit, ha estat deliberada. Hi ha molts professors que fan classes en espanyol, i a qui no he passat el qüestionari. Tan sols volia corroborar el fet que, tot i ser professorat, des del meu punt de vista, amb una alta consciència lingüística, la meitat fan classes de postgrau en espanyol perquè hi ha una majoria d’estudiants estrangers. Cadascú tindrà les seves pròpies estratègies, com a professors catalanoparlants amb una certa fidelitat lingüística, aquí n’he reproduït algunes.
Per últim, m’agradaria fer referència a l’última resposta citada anteriorment. Em sembla molt interessant la reflexió al voltant de la dicotomia entre l’estudiant que vol aprendre en català a Catalunya i de l’altra, l’estudiant Erasmus que vol seguir les classes sabent només espanyol. I és molt encertat i ens fa pensar el fet que potser ha arribat el moment de plantar-nos a les universitats catalanes si no se’ns fan les classes en català, però si hi pensem de forma raonada, també ens podem trobar en l’esquizofrènica situació de demanar que se’ns doni un ensenyament superior en la llengua del territori on vivim. Per altra banda, l’equilibri és impossible, no existeix un equilibri en aquest aspecte. Si es fa la classe en català (llengua pròpia del territori) perdrem els Erasmus (o potser no) i si es fa classe en espanyol farem patir els catalanoparlants amb consciència lingüística en el seu propi territori. Algú hi guanya, un altre hi perd. Cal triar però s’ha de tenir clar que mai hi haurà equilibri en una societat en que no existeix el bilingüisme i en el qual una llengua viu i l’altra sobreviu. I és que de fet, ho especifica molt bé, n’Enric Larreula:
Cal tenir present que si un dels dos grups lingüístics sap les dues llengües i en canvi entre els parlants de l’altra llengua n’hi ha centenars de milers que només parlen la seva, el grup monolingüe sempre dominarà els parlants del grup bilingüe, ja que aquests darrers tindran més capacitat i disposició per a convergir cap a la llengua del grup monolingüe, i aquesta tendència a utilitzar «l’única llengua comuna» acabarà essent sancionada socialment i convertint-se en inamovible, que és justament el que ja ha passat. (Larreula, 2002, p. 310)
Conclusions
Amb aquest article volia trobar responsabilitats i culpabilitats del fet que la llengua catalana s’estigui bandejant sistemàticament de la universitat pública i, també, del meu dolor de llengua que, com a catalanoparlant amb consciència lingüística, pateixo per aquesta situació.
Hem vist que el marc legal universitari és molt fluix i poc adient perquè el català pugui esdevenir la llengua vehicular en l’ensenyament superior. Malauradament, la nostra classe política no és gens productiva en aquests àmbits, i les universitats, legalment, deixen tota la responsabilitat de l’elecció de la llengua al professorat. Això, lligat amb l’actitud d’alguns estudiants estrangers que exigeixen (no tots, evidentment) que se’ls faci la classe en espanyol, i amb la dimissió lingüística dels catalanoparlants que no actuen com a tals, ens fa albirar un futur molt negre per al català a la universitat.
El marc legal, la universitat, alguns estudiants estrangers que venen aquí exigint certs privilegis, i els mateixos catalanoparlants que dimiteixen de la seva llengua són culpables del meu dolor de llengua. Als professors no els puc culpabilitzar però si que els puc demanar responsabilitats del fet que la llengua catalana es vegi reduïda a les seves aules perquè només ells en són responsables. I, finalment, el dolor que em provoquen els mateixos catalanoparlants quan convergeixen a la llengua més poderosa, en molts moments sense necessitat, i que estan deixant que el català es vegi reduït a una mena de roba interior per estar per casa.
He volgut responsabilitzar tots aquests agents involucrats en el meu dolor perquè ara encara hi som a temps, i és millor demanar responsabilitats que no haver d’arribar al ressentiment.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!