Els catalans,com sempre,tenim el que ens mereixem: ENGRUNES
Voldria equivocar-me, però nomes cal veure els partits del Països de parla catalana, els dits nacionalistes fins i tot hi ha alguns que diuen ser “independentistes”. Però alhora de la veritat,res de res. Els espanyols ho han aconseguit; per un canto la desunió ,inclús en alguns casos , l´odi entre els partits, que, fent servir el sentit comú, haurien de estar units al menys en l´aspecte nacional. Per altre banda la fortalesa i confiança econòmica, ja no ens necessiten,per tant fot-li patada i a callar.
Mentre em acabat de la següent manera:
1er.- Un President que no té el nivell C de català
2a.- Un PSC,totalment net i lluent de catalanisme,(Raventós,Obiols,Maragall,etc),i sense grup parlamentari propi en el Congrés dels diputats.
3a.- Un partit dit nacionalista (CiU), que ha pactat primer amb el PSOE més anti-català (Felipe González, i la seva LOAPA), i després amb el PP, un partit que entre els seus fundadors i pares de la majoria de dirigents, venen del franquisme.I per acabar d´adobar-ho, apunyalant per l´esquena l´Estatut amb un partit (PSOE), que no el volia.
4a.- Un partit “independentista”, que quant té l´oportunitat de aconseguir millores nacionals,i econòmiques per Catalunya des de l´oposició,li pot més l´eròtica del poder i entra en un Govern quedant automàticament emmanillat, i baixant-se els pantalons fins mes avall del genolls (Sortida de Carod del Govern).
Per tot plegat, dic que tenim el que ens mereixem: Sardanes, Castells, molts aplecs (el dels cargols per exemple), i para de contar. I quan arribar l ´11 de Setembre, això sí, tots a cridar INDEPENDÈNCIA.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si , és realment penós on hem anat a parar. Catalunya ha mort, deixeum-ho dir ben clar, i ningú la farà renèixer. És, desgraciadament, un procès irreversible. El que ara porta el nom de Catalunya és una simple regió d’Espanya, sense ja gairbé cap tret característic d’aquell país que vam poder ser.
I fins i tot la minsa, ben minsa, personalitat que ens queda (alguna sardana i algun aplec de cargols com diu aquell) l’acabarem perdent. Adéu Catalunya, adéu.
No era aixó, companys.