TENIM EL QUE ENS MEREIXEM

El refranyer català ens dona dos versions del refrany que intitular aquest post, un diu: Expressió per a indicar que ens
desentenem de les dificultats de cada dia, d’una situació desagradable,
de conseqüències que ens poden afectar, però que es van ajornant. L’altra més benèvola la treu del Diccionari Alcover/Moll i diu així: Vol dir que resolent les dificultats de cada dia arriben a resoldre’s les de tot l’any.

Jo estic segur que els nostres polítics, els d’aquí i els d’allà, els hi escau més la primera, vaja que son uns avesats practicants. Des que surten escollits; batlles, regidors, diputats/ades, es dediquen a contemporitzar amb els temes més delicats, en contes d’agafar la vaca per les mamelles, no tots es clar, però si una immensa majoria. Quant tot anava tant bé que anava sol, oli amb un llum, la seva mediocritat i incapacitat per resoldre els problemes quedaven amagats, però ailas, quan la llet ha deixat de rajar se’ls hi ha vist el cul, un cul ple de grans…

Això es el que esta passant amb la crisi de la prima de risc – cosina pels puristes-. En comptes de fer els deures, els dos partits espanyols, s’han dedicat a mirar-se el melic i no fer res. Els del PP tenen més culpa que els socialistes, ja que ells eren els que manaven quan lligàvem els gossos amb bitllets de 500 euros, i no varen fer cas de les primeres senyals, per posar l’exemple d’una, pujades d’un 15% anual dels preus dels pisos any rere any. I si voleu un altra, la del augment desbocat del deute privat – que es la que ens ha posat als peus dels cavalls-. En comptes d’aprofitar-ho per fer canvis estructurals en el mon del treball.

Tots es passejaven per Europa dient “que n’aprenguin”. Cap polític volia sentir a parlar en els economistes de mal averany, quan anaven dient que tenim un Estat del benestar com el de Suècia, però uns impostos que no podien mantenir l’Estat del Benestar, o fèiem reformes o ens anàvem a la merda.

En Zp es pensava que si aplicava la màxima de : “qui dia passa any empeny”, els que es juguen els cuartos s’ho empassarien, doncs no, aquest cop no. S’han de fer les reformes que ens treguin d’aquest atzucac, per molt doloroses que siguin – haver-les fet quan tocava- per molt impopulars que siguin.

I catalunya qué? doncs exigir a l’Estat que ens doni el que ens pertoca, esperar que el PP ( ni el PSOE si fos el cas)no tregui majoria absoluta i augmenti l’espoli amb l’excusa de la crisi, i mira cap al mon, en comptes de mirar cap a Espanya alhora de fer negocis.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!