TENIM EL QUE ENS MEREIXEM
Per Jordi Carbonell Segura
Quan una empresa o grup d’empreses entra en un Concurs de creditors,(Antiga Suspensió de pagaments) un jutge, el primer que fa es nomenar un o més administradors ( tres son el máxim), per garantir fins on sigui possible la viabilitat de la empresa. Aquests experts, economistes i/o advocats amb amplis coneixements comptables básicament, han de ser diligents en la seva pressa de decisions per tal de garantir el futur de l’empresa.
Aquest fet, el de salvar una empresa de la fallida, hauria de tranquilitzar en els treballadors de la firma, sinó a tots a una amplia majoria, ja que sota l’aixopluc d’aquests personatges hi ha moltes possibilitats d’en sortir-se, però com tot, la llei concursal té una esquerda que fa que el treballadors no ho estiguin gens de tranquils, ans el contrari.
Aquesta esquerda, bé més aviat un esvoranc, es que aquests administradors cobren un percentatge del passiu declarat per l’empresa, o bé, del valor de la seva massa patrimonial. Per acabar d’arreglar-ho la llei els garanteix aquest
cobrament davant de qualsevol creditor, i aquí tenim el problema.
Aquest es el gran problema de Cacaolat, una empresa viable però que per culpa de la Família Ruiz Mateos s’ha vist arrossegada per la suspensió de pagaments del Grup Clesa. Aquest, amb un passiu de 1.112 milions d’euros, es una fruita massa saborosa per els administradors concursals madrilenys, que veuen com un perill la venda de Cacaolat separada de la de tot el grup. Perill del seus honoraris, res més.
Aquests administradors que volen que el concurs de Cacaolat es tramiti a Madrid com a part del grup Clesa, tant se’ls hi en fot que el jutjat de Barcelona tingui tres grups interessats en quedar-se-la ( ja han dipositat el tres milions d’aval que els hi requeria el jutge). Ells, tan preocupats pels seus interessos han pressionat ( deixant entreveure que el que vol fer el jutjat mercantil de Barcelona no es del tot legal) perquè altres grups interessats en l’empresa catalana s’hagin fet enrere, posant en perill la continuïtat de l’empresa.
El que si que es, sinó il·legal, del tot immoral és què la cobdícia dels que en un principi haurien de vetllar per la viabilitat de l’empresa, estigui per davant de salvar la fàbrica i els llocs de treball dels qui han fet les coses bé, però que per culpa d’uns taurons estan patint per la seva feina.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquest matí, a quarts de vuit, estava descarregant ampolles un camió de Cacaolat/Clesa a la plaça Artós de Sarrià, i m’ha vingut al cap quelcom similar al que has escrit, però el meu enfocament és una mica diferent. Ens agradi o no, els administradors concursals es guanyen la vida d’aquesta manera. Així ho estableix la llei, i si està mal feta doncs canviem-la! Si no tinguessin unes perspectives de treure’n uns beneficis ningú voldria fer d’administrador concursal. Conec alguns casos que després de tota la feina que suposa administrar aquestes empreses, la majoria en fallida, l’administrador no n’ha pogut treure res per a ell. Ras i curt, ha treballat de franc. Per tant, parles de la seva cobdícia i no ho acabo d’entendre. El fet que l’expedient vagi a Madrid no hauria de suposar cap impediment perquè aquestes ofertes que dius es puguin traslladar també a Madrid. I si això representa més competència per quedar-se amb Cacaolat, no veig perquè ha de ser dolent. Si més no, la resta de creditors ho agrairan.