Convergència comença a patir el que jo en dic la síndrome del bassal: és el que et passa quan baixes al bassal per barallar-te amb un que és un imbècil, de lluny acabeu semblant dos imbècils que es barallen. Naturalment que el Mas és molt més intel·ligent, audaç, bon polític i elegant que tot el tripartit arreplegat i junt. Segur que Convergència és un partit i que aquests que manen semblen ramificacions d’una banda urbana. I naturalment que no és fàcil excel·lir quan el nivell és tan baix i l’entorn tan gris, quan el teu interlocutor és tan poca cosa. Però el cas és que ja fa mesos que Convergència està donant respostes d’una gran mediocritat. Segueixen sent els millors, però cada vegada més arran de la vulgaritat. Van començar amb el pamflet patètic de la Constitució Europea: i després de dir i de repetir que allò no ho votaven ho van acabar votant. Després de proclamar que de l’Estatut del 30 de setembre no permetrien que se’n toqués ni una coma van acabar deixant descol·locada bona part de la clientela catalanista pactant amb un Zapatero que a sobre els va enganyar. I ara aquest anar i venir amb l’autodeterminació, aquest sí però no, aquesta falta de consistència, aquesta ocasió perduda de donar al partit el perfil sobiranista que tants anhelem de veure ben clarament definit. La mediocritat s’encomana i Convergència comença a estar malalta. És urgent que l’Artur Mas imposi el seu caràcter, el seu talent, el seu model de país; és hora que l’Artur Mas s’expliqui clarament i marqui horitzons i objectius. És l’hora de liderar i no de fer transaccions o jocs de paraules. Perquè Catalunya pot ser que tingui poques oportunitats, però en té algunes encara; i en canvi l’Artur Mas ho haurà perdut tot i aquesta última oportunitat se li escapa.
——————– Salvador Sostres
Catalunya vol Independència i Ciu vol "España" Es pot ser més ruc? (BIC)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
només calia fer Montilla President.