La Fornícula

Ja hem fet, escoltat i llegit del dret i del revés les anàlisis dels resultats electorals del 27-S. Se’n troben versions ben diverses, segons lloc d’emissió, amo del mitjà, talla intel·lectual i periodística de l’autor, etc. Però, 62 + 10 fan 72, i això és inapel·lable.

I no accepto el matís del % dels vots. D’entrada, perquè no ens els van deixar comptar al seu moment; ara no s’hi val a exigir que siguin comptats. I, d’altra banda, perquè que JxS + CUP sumin un 47,74% dels vots, no vol dir que la resta siguin ‘dependentistes’. Ni de bon tros. Hi ha Unió, que volien una independència negociada; hi ha Catalunya Sí Que Es Pot, que -malgrat tot- no volen ser comptats ni al ‘sí’ ni al ‘no’; hi ha PACMA, els Pirates, els dels Recortes, els de Ganemos… tots aquests no podem afegir-los a una posició amb la que no s’han posicionat; i hi ha els vots blancs i els nuls.

També cal no oblidar com ha funcionat la campanya: mitjans espanyols -i molts de catalans- en contra, amenaces i mentides diàries, les impresentables traves al vot exterior, pressió per aconseguir el posicionament de les patums mundials, participació en campanya de bancs, empreses, etc. Com haurien estat, els resultats, amb una campanya neta, amb una campanya d’arguments?

Ara, celebrada la gran victòria d’una país despert que per fi s’allibera, confesso que sento un cert nerviosisme pel posicionament de les CUP. No investiran Mas com a president, deia Baños la mateixa nit del 27-S. I és en aquest punt en què m’assalten força preguntes i alguna certesa:

1) Les CUP repeteixen que “el procés no és una persona”. Tanmateix, estan disposats a no investir Mas per ser justament en Mas. Caram! Com quedem, doncs? No els interessen els noms i cognoms, o pesa més fer caure el president Mas?

2) Mas té els seus defectes, però qualsevol independentista hauria de reconèixer-li el mèrit de ser una de les persones que han liderat positivament la transformació del país. Els convergents no havien estat independentistes. Si se n’han tornat, algun mèrit deu tenir-hi, oi? Ep, consti que coincideixo en què no hi ha més protagonista que els mateixos ciutadans. El Procés és nostre. I preferiria no haver-ho de comprovar, però potser (i tan de bo) és cert que no hi ha ningú imprescindible. Però, per tant, quin deu ser el gran mal del president Mas? Perquè tanta tírria?

3) I, per cert, farà valer ERC el seu pes, en tot això? O deixarà fer?

I vet aquí una certesa, una de definitiva:

1) El resultat de les CUP ha estat un èxit guanyat a pols gràcies a la feina tan ben feta els darrers anys (i especialment a la gran oratòria de David Fernàndez). Però també han guanyat vots d’ex-votants d’ERC, que desconfien de CDC (lògic, d’altra banda, després de tan repetir -ells mateixos- que Mas fallaria). I, en aquest escenari, les CUP suquen tomàquet al pa i ja han dissenyat la millor estratègia per fer caure no pas a Mas sinó a Convergència sencera, humiliant-ne el líder -el qui l’ha reconvertida en el què és-.

Fet i fotut, doncs, jocs de cadires; vella política a costa del Procés.