En més d’una ocasió hem dit que la crisi actual és tota una revolució, com ho va ser la industrial del segle XIX. El més difícil és veure cap a quin tipus de societat anem, quin model en sortirà quan acabem la transició. En el moment actual només podem observar, analitzar i, a partir d’aquí fer prospeccions cap al futur. La crisi no és només d’Espanya, ni d’Europa, ni dels Estats Units. És del món occidental. És fruit de no haver resolt els problemes de la globalització i dels canvis d’usos d’Internet.
Com he comentat en articles anteriors, hem transferit una part important de la nostra riquesa a països emergents, sobretot a la Xina. Per tant, si hem tret part de la riquesa a fora som més pobres. L’única cosa que podia compensar aquesta pèrdua hauria estat l’augment de productivitat que hauria compensat la dissipació. Però no, com que això era difícil el món econòmic va triar viure de la bombolla immobiliària que no depenia de la globalització. Direu que alguns països no ho van fer. És veritat, Alemanya no ho va fer, però va viure exportant a Espanya i a Grècia com mai i posant els seus estalvis a finançar les bombolles, essent per tant corresponsable del deliri. Tot el món occidental és culpable d’haver amagat el cap sota l’ala. Des del primer moment de la crisi els Estats Units van devaluar el dòlar. Anglaterra ho va fer després i l’Europa de l’euro comença a fer-ho ara. Si partim del valor més alt de l’euro, 1,5 dòlar/euro i l’hem de deixar devaluar un 30%, s’ha d’acabar a un canvi d’1,2. Deixar depreciar l’euro arranjarà la pèrdua competitiva d’Europa. El problema d’Espanya és que també ha de canviar la relació de riquesa amb França i Alemanya en percentatges similars.
Espanya ha deixat de ser competitiva per l’augment de preus i salaris nominals fet en els darrers anys. Per tant és urgent fer marxa enrere a aquest moviment que es va fer malament. Com ho fem per demanar a tothom que cobri menys o que treballi més amb el mateix sou? Com ho fem per anar abaixant els preus? Ja veieu que el primer pacte entre sindicats i patronal és l’augment de salaris entre l’1% i el 2,5%. Com ho farem per repartir la pobresa i que aquesta no es concentri només en els aturats, en els joves, en els emigrants i en els majors de 55 anys? És dur però no difícil. S’ha de fer amb la via impositiva: és la mateixa cosa abaixar salaris que apujar impostos, sempre que el valor resultant vagi a favor de les empreses, no de la despesa pública corrent ni de més construcció pública.
La patronal, els sindicats i el Govern fan un error majúscul d’anàlisi quan pensen que el que cal és augmentar la demanda interna. És un error perquè si s’augmenta la demanda interna, sense millorar la competitivitat de les empreses, es satisfarà amb la importació de productes, afavorint els altres països europeus. Alguns partits també fan el mateix error d’anàlisi quan demanen que s’abaixin els impostos per activar l’economia. Primer perquè s’ha de frenar a qualsevol preu l’augment desbocat del dèficit que pren tresoreria del sistema, escanyant encara més les empreses i, després, perquè aquesta mesura pretén millorar la demanda interna, quan sabem que és millor afavorir l’exportació.
Repartir la pobresa vol dir tornar a fer competitives les empreses, afavorint que fabriquin a un preu que freni la importació i que possibiliti l’exportació. I això només es fa abaixant els costos socials, posant més finançament al seu abast i afavorint que es modernitzi.
És evident que aquesta distribució de la pobresa, com jo anomeno a aquest pla antikeynessià, no serviria de res si el que després es fa és continuar amb la disbauxa de construir rotondes i altres obres menors als ajuntaments, construint carreteres que d’aquí a 5 o 10 anys seran supèrflues per l’augment del petroli o engreixant un cos de funcionaris amb una baixa productivitat. La retallada de la capacitat de compra, igual com seria una retallada de salari real, només es pot justificar si la seva totalitat es destina a crear llocs de treball.
Fins aquí les possibilitats de recuperar el lloc al món. El problema és que aquest moviment continua i, si no som capaços de resoldre el fracàs escolar, de posar les universitats al servei de l’economia, en definitiva de transformar el país en un altre d’economia creativa, imaginativa, i innovadora, la pèrdua de riquesa es continuarà produint en els anys que segueixen. Bona part d’aquesta pèrdua es podrà atrapar amb la millora de productivitat. Però em temo que la transferència de riquesa a Xina i a l’Índia avui, i a Amèrica del Sud i Àfrica demà, acabarà dilapidant l’essència de l’estat del benestar. I això ja serà més difícil de resoldre, acceptant-ho amb resignació o plantant-hi cara retornant als aranzels per frenar-ho.
La protesta dels pagesos va per aquí. Ells han de complir amb unes exigències ambientals i sanitàries (per exemple la llei del benestar animal) que els productors exteriors no han de fer, no essent la competència en igualtat de condicions. Una solució podria ser que els productors d’aquí fossin compensats pels efectes de les exigències ambientals i sanitàries que no tenen els productes importats, solució que necessita la pujada impositiva explicada anteriorment.
Sigui el que sigui ve un temps de canvi important, al final del qual ja intuïm el que passarà, fer molt poca obra pública en comparació amb l’últim decenni, deixar l’administració escanyada, uns ajuntaments que no podran canviar ni les bombetesÉ i un canvi en l’actitud de l’administració respecte a les empreses lluitant fins el final per la supervivència de cadascuna. Però per fer això seria bo que el sistema propiciï que siguin els millors els que ens governin. No com ara.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!