Governs i informes
Fa unes setmanes que es qüestionen els informes que la Generalitat encarrega a l´exterior. Es parla de 56 milions d´euros en dos anys. Es parla de com s´encarreguen informes a gent propera al govern. Es munta un ciri pel fet de que uns d´aquests informes hagin estat encarregats a la dona del conseller primer Bargalló. Es critica que s´encarreguin informes banals, com el que va costar 11.872 EUR per conèixer el «grau d´hibridació entre la guatlla comuna i la japonesa».
Deu ser cert que s´encarrega un excés d´informes fora del govern. Però es frivolitza massa el tema i s´aprofita per fer demagògia.
En primer lloc ens hem de preguntar, per què s´han d´encarregar tants informes? Hi ha temes en els quals no és senzill veure-hi clar, que demanen l´ajuda d´especialistes que no poden ser a l´administració. Pot ser el cas de la guatlla, encara que sorprèn que el tema sigui tan important per encarregar un treball exterior. Hi ha persones especialistes en temes concrets a les universitats i també empreses que tenen com a objectiu resoldre temes en els quals l´administració no és prou competent. Però segur que molts d´ells poden ser resolts també pel personal de la mateixa Generalitat. Ni ara es fa prou, ni abans tampoc.
La segona pregunta que ens hem de fer és per què el personal de l´administració no és prou indicat per fer més informes? Recordo que algú de l´administració de la Generalitat em va explicar durant el govern anterior que a les conselleries, tot i haver-hi tècnics amb prou nivell, els càrrecs polítics preferien que la major part dels temes es decidissin per nivells polítics. Vol dir que en ordre jeràrquic el tècnic de més nivell tenia a sobre un altre tècnic polític que agafava la responsabilitat de la majoria de temes. I com que es feia moltes coses ell sol, havia de pencar molt, fent el treball dels tècnics funcionaris. Tot plegat perquè el nivell polític no tenia prou confiança amb els tècnics funcionaris. Això és un error; no sé si continua amb el Govern actual, però em temo que alguna cosa hi deu haver. És molt difícil ser polític, no entendre d´un tema i haver de confiar amb els ulls clucs amb gent que no és de la teva màxima confiança. Doncs si en el treball en què has hagut de creure hi ha errors, qui paga per ells és el polític. Recordem el cas del Carmel amb Quim Nadal. Ni ell va ser el que va fer els projectes, ni molt menys va ser ell el que foradava. Però va haver d´assumir un accident per l´atzar i per badades tècniques.
No pot ser que cada vegada que es canvia el responsable polític d´una àrea s´hagi de modificar l´estaf intern d´aquell departament. És imprescindible que els equips tècnics de l´administració de la Generalitat assumeixin el nivell que els pertoca. He vist casos semblants a la indústria. Hi ha empreses que impedeixen que els seus tècnics millorin el seu nivell. S´impedeix sistemàticament que els enginyers, químics, o altres facin millores del procés, pel sol fet que si fan una errada són allunyats, quan no acomiadats; i no pas per errades perilloses o amb greus conseqüències, no; per errades que poden baixar la producció momentàniament. Per millorar el seu procés, aquestes empreses han de saltar el treball intel·lectual dels seus tècnics i es creuen el que els proposa una empresa exterior. Això sí, amb clàusules de penalització si les coses no surten bé. És una forma d´avançar gens barata i sobretot és una forma d´avançar sense que dintre l´empresa hi hagi prou nivell científic i tecnològic. Dic sovint que jo defenso el dret als enginyers a cometre errors. S´entén dintre un ordre, sense que el nivell posi en perill la vida de les persones o la mateixa activitat de l´empresa. El món de la tècnica té força decisions basades en l´aproximació, per la qual cosa sovint es fan servir coeficients de seguretat per evitar mals majors. El mètode no s´ha d´oblidar mai. Però això no ha de ser un fre per no poder millorar les coses, per no poder aplicar la imaginació en nous productes i en nous processos. Si no correm el risc de cometre errors és difícil avançar.
Aquest raonament segurament també es pot aplicar a l´administració. Si no confiem en els tècnics de la casa, si no treballem per millorar els equips tècnics difícilment els polítics es poden sentir còmodes a l´hora d´assumir els treballs generats dintre la casa.
Hi ha encara una tercera qüestió; per què els polítics necessiten tants informes? Hi ha casos en què és entenedor que hi ha d´haver informes. Per exemple els informes d´impacte ambiental, els informes geològics… Però n´hi ha d´altres que ja no són tan justificables, com els que s´encarreguen per organitzar el mateix departament, els que serveixen per crear imatge, els de serveis jurídics… Aquests s´haurien de generar dintre la mateixa administració. Durant l´episodi del vessament de fuel vaig veure com l´administració ens va obligar a fer el seguiment de la descontaminació del canal amb una empresa d´anàlisi que va ser suggerida per la mateixa administració. Durant el treball, l´empresa va presentar contínuament els resultats a l´administració, havent-ne consensuat els criteris. Doncs bé, quan es va haver acabat el treball, l´administració va demanar que una tercera empresa fes el control a l´empresa que ens havia ajudat a descontaminar. Embolica que fa fort! A sobre aquesta empresa va ser pagada per la Generalitat. Per què no va ser l´administració la que va fiscalitzar el treball? Per desconeixement? No crec. Més aviat per no haver d´assumir cap responsabilitat en la decisió final. És igual que el cas que he citat de les empreses. Informes sobre informes, com més gent a opinar millor serà la mitjana que ens farem de la situació, creient que la mitjana del criteri és la veritat.
Aquest raonament ens porta al final. Necessitem fer la mitjana de les opinions de molts per prendre una decisió pel fet que no ens sentim segurs i pel fet que desconeixem el tema. A la indústria he vist com mals directors s´envolten de mals ajudants. No conec cap cas de dirigent mediocre que hagi format un equip intel·ligent. Al món de la política és freqüent que un polític sigui encarregat avui de la pesca i demà de transport o de sanitat. Em pregunto sovint què faria jo si m´encarreguessin les presons, els hospitals, l´organització interna de Catalunya, o Benestar Social. Us asseguro que el ridícul. Doncs bé. Hi ha molta gent en aquestes àrees que han vist el problema per primer cop el dia que hi ha entrat. Hi ha certs llocs que són una excepció, com per exemple Hisenda, però molts dels altres es deleguen a gent que no entén del tema encarregat. Imagineu el treball del ministre Montilla, un home purament polític, que ha d´entendre de turisme, d´energia, de competència de la indústria i de telecomunicacions. Superman. És clar que els fan falta informes. El que no entenc és d´on treuen el temps per llegir-los.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!