Des de les comarques de Girona

En els darrers mesos he hagut d´anar diversos cops a Itàlia. A Itàlia del nord, a l´eix que va de Torí fins Venècia. He de reconèixer que m´ha sorprès la dinàmica d´aquest territori. Fa anys ja hi havia estat, sobretot a Milà, i la meva impressió del territori i dels italians era la mateixa dels estereotips. Ara hi he tornat per qüestions professionals i de lleure. He tingut l´oportunitat de conèixer força italians, de mantenir-hi converses continuades i llargues. Això m´ha permès trencar tòpics; per exemple, sempre havia cregut que Itàlia era un país car des del punt de vista de la restauració. Ara he pogut veure que no, que és a prop dels nostres preus. Un cafè val 0,85 EUR. El que ha passat és que aquí hem apujat els preus de forma irresponsable; repasso l´augment de preus d´una hora de paleta o de soldador des de l´any 1998 fins avui i l´increment és del 50%, un 6% de mitjana anual. A Itàlia es pot menjar gairebé pels mateixos preus que aquí; ens hem igualat, no perquè ells hagin fet res, sinó perquè aquí hem empitjorat.
Pel costat professional he tornat a veure com n´és d´espavilat un italià. I això no ho dic en sentit despectiu, sinó en positiu. En aquest eix de Torí a Venècia, les empreses gairebé es toquen unes amb les altres, confeccionant una xarxa intensa d´empreses col·laboradores entre si. És el lloc del món que tenen millor desenvolupat el concepte de clúster. Els clústers italians, agrupacions d´empreses que treballen en un mateix sector, ha permès a les empreses italianes ser competitives en preu i en tecnologia encara que la seva talla sigui petita. L´agrupació de tres o quatre, o moltes més, empreses fabricant el mateix producte propicia que es desenvolupin al seu voltant tallers petits especialitzats en components útils per a aquelles empreses. Així es poden especialitzar i tenir uns preus altament competititus.

Un altre aspecte que m´ha sorprès és la contradicció amb les lleis que tenen. Si es va per la carretera, no és estrany veure que un cotxe avança a un altre encara que en vingui un de cara. No passa res, hi estan habituats. Diuen que la velocitat adient és aquella en què tu condueixes segur. Un taxista em deia que a Espanya la policia és molt estricta, referint-se al fet que el codi de circulació es compleix millor que a Itàlia. Un altre em va dir que a Itàlia es fan moltes lleis, però es compleixen només a mitges. Hi ha lleis amb les quals son més estrictes que nosaltres, com la prohibició de fumar. N´hi ha que són força sorprenents, com la prohibició d´esquiar fora les pistes d´esquí; per fer-ho complir circula la policia esquiant per les pistes.
En una visita al Trentino, vaig preguntar per la intensitat i la qualitat de les obres. La resposta va ser que això era així perquè el Trentino és regió autònoma i té estatut especial. Un cas com el nostre, li vaig dir. Em van explicar que a l´àrea es parla el tedesco, i que hi ha part de la gent que se sent austríaca. Que als anys 70 hi va haver una bomba en una torre d´alta tensió i que el govern ho va resoldre donant més diners a aquesta regió.
A Itàlia hi ha cinc regions autònomes amb estatut especial: Sicília, Sardenya, Trentino-Alto Adige, Friuli-Venezia Giulia i Vall d´Aosta. Dues ho són per insularitat, però totes tenen en comú el fet de tenir una llengua diferent de l´italià.
El Trentino-Alto Adige, també anomenat Südtirol en llengua tedesca, és una regió fronterera amb Àustria i amb Suïssa. Està format per dues províncies, la de Trento i la de Bolzano. Aquesta última és la que té l´Alto Adige, amb la minoria ètnica dels ladini, en ple cor de les Dolomites. Parlen el ladino, una llengua llatina amb gramàtica definida. Fins el final de la primera guerra, la gran guerra l´anomenen ells, la regió pertanyia a l´Imperi Austrohongarès. En finalitzar la Primera guerra, el 4 de novembre de 1918, el tractat de Saint Germain els va situar definitivament a Itàlia. A l´Alto Adige parlen també el tedesco, llengua germànica que pertany al grup de l´holandès i l´alemany. El mateix taxista em va explicar que els esquiadors italians que participen a les Olimpíades de Torí, quan surten a la tele no saben parlar bé l´italià, amb accent alemany.
Una altra regió autònoma amb estatut especial és la Vall d´Aosta. On s´han fet els jocs olímpics d´hivern. La Vall d´Aosta és una regió petita situada a la vessant Sud del Montblanc. Encara que el francès és oficial, s´hi parla el provençal. El provençal es parla a la meitat de la Vall del Roine, a la Savoia, a la part francesa de Suïssa, a la Vall d´Aosta i en algunes valls piemonteses. Si bé a França és coneguda pel «patois», amb to despectiu, a Itàlia forma part de les llengües minoritàries reconegudes i tutelades. Es creu que el parlen 70.000 persones a Itàlia i 7.000 a Suïssa. El provençal també es coneix com arpitano, provinent d´arp (alp) i la terminació ano d´occitano.
Una tercera regió autònoma amb estatut especial és el Friuli-Venezia Giulia. Aquesta regió és frontera amb Eslovènia i amb Àustria. És d´aquells territoris que durant la història passa d´un costat a un altre. Ha estat d´interès per Àustria, ja que li donava entrada al mar. També havia estat d´interès de Tito a Iugoslàvia. A la regió es parla la llengua friulana, més informalment marilenghe. Té moltes analogies amb el ladino, amb més influència del tedesco, de l´eslovè i del dialecte de Venècia. El parlen unes 600.000 persones i té la seva pròpia gramàtica.
Finalment, queden les dues regions amb estatut especial insulars. Sardenya i Sicília. A Sardenya parlen el sard 1,3 milions de persones. A Sicília parlen el sicilià uns 10 milions de persones.
Davant tanta singularitat històrica i cultural d´Itàlia sorprèn la calma aparent, sobretot si ho comparem amb la moguda que tenim nosaltres a Espanya. Al nord d´Itàlia també diuen allò que «Roma me roba» (de fet aquí no diem Madrid em roba, encara). Sembla que davant de possibles aparicions de grups terroristes els polítics italians van tenir l´encert de donar privilegis als territoris més diferenciats, sobretot els que tenien la seva pròpia llengua.
L´economia italiana no sembla anar gaire bé. Té un creixement zero. Però si l´anàlisi la fem sobre el creixement dels sectors agrícola, ramader i el sector industrial, veurem que les dades són si fa no fa les mateixes. Amb el fet agreujant que ells treballen per resoldre-ho i nosaltres encara no ens hem adonat del problema. Em diuen a la indústria italiana que ells avancen malgrat els polítics que tenen. Jo els explico que el nostre cas és el mateix, amb el fet agreujant que a Espanya es treballa per enfrontar territoris, no pas per fer-los sinèrgics ni per aprofitar-ne la singularitat. Si els estatuts especials a Itàlia van servir per resoldre problemes territorials, aquí semblen servir per encendre els problemes.
Al mes d´abril tenen eleccions. Estaven enamorats de l´Aznar durant el primer mandat. Ara estan enlluernats per Zapatero. Senten vergonya de tenir com a president Berlusconi. Sigui com sigui, amb els polítics que siguin, ells continuen espavilant-se. A veure si n´aprenem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!