Des de les comarques de Girona

La negociació de l´Estatut ha fet veure coses que sovint no veiem. Ha fet aflorar la nostra realitat i l´ha mostrat de forma crua. Primer ens ha tornat a fer veure que la política no és una cosa idíl·lica. La política és un joc d´interessos, l´equilibri dels quals és el que és possible; ni és la gestió de sentiments, ni tan sols d´ideologies, sinó d´interessos. A un li sap greu quan descobreix això, com quan vàrem descobrir qui eren els Reis. Explico sovint que la justícia no té res a veure com l´entenem derivada de la paraula just; la justícia és l´equilibri entre proves i arguments, i guanya qui té els millors cromos. Doncs la política és el joc del que és possible, un equilibri de poders, d´interessos.

Segon, ens ha fet veure el que som els catalans. Uns potser diran que som uns cagats. Altres diran que som uns pactistes. El que era clar des del primer moment que es va engegar el projecte d´Estatut (només en vaig dubtar amb l´afer del 3%), era que el projecte no tenia marxa enrere, que s´acabaria aprovant d´una forma o una altra. La societat civil catalana, l´opinió pública, no hauria acceptat un final radical de l´Estatut, el retorn a casa sense l´aprovació. Això condueix inexorablement a acceptar un pacte amb Madrid, lluny de l´ideal que nosaltres ens havíem atorgat a base d´anar-nos escalfant durant la redacció del projecte a Catalunya. El pacte de l´Estatut a la Moncloa ens ha tornat al lloc on sempre estem els catalans: fent les coses pactant, dins el conjunt d´Espanya i avançant de mica en mica. Per a desesperació d´un sector del país, però és el que hi ha, és el que som i així ho hem d´acceptar.
Tercer. Aquest aterrament sobtat dient el que és possible i el que no, ha descol·locat els partits polítics, sobretot CiU i ERC. A CiU perquè la paradoxa que un govern que no és seu faci un Estatut l´obligava a fer una maniobra finalment maquiavèl·lica: obligar els partits redactors del projecte a ser més exagerats en les demandes a Catalunya per després fer marxa enrere a Madrid durant la negociació amb Zapatero. Aquí li va servir per fer-se la foto amb Maragall aquell dia al Parlament, i allà per fer-se-la amb Zapatero a la Moncloa. Com a resultat, ERC ha quedat completament fora de joc, amb un pam de boca, cosa que potser serà bo. Aquestes coses també ajuden a fer-se gran si es vol governar; s´han de deixar enrere l´excés de xerrameca, la demagògia, i s´han de fer jugar bé els trumfos, sabent que la base electoral és la que és.
Quart. Ens ha ensenyat com ens estimen a Espanya. Hem vist com la histèria del PP ha arribat a límits que no ens podíem imaginar, fent servir tots els recursos al seu abast, Exèrcit, mitjans de comunicació i administració de justícia inclosos. Però també hem vist que al centre i a l´esquerra política hi ha poca gent que ens estima, ni tan sols ens entén, ni tan sols vol entendre´ns.
Aquest darrer punt és el més preocupant. Del pacte amb l´Estatut segur que hi haurà moltes coses que ens seran favorables, almenys durant els propers deu anys; ens ajudarà a suportar els anys difícils fins arribar al 2010; després potser ja ens en sortirem, i si no, tornarem a plantejar el conflicte. Aprofitem aquests anys per treballar de valent.
Però el que és més difícil de resoldre és la relació emocional, cultural i econòmica amb la resta d´Espanya. Això no és resultat només de la histèria del PP. Recordo al president Pujol dient que no feia falta que ens esforcéssim a convèncer els espanyols perquè no hi havia res a fer. Diumenge passat, en el seu article a Diari de Girona, Jordi Xuclà explicava una anècdota amb un periodista solvent de Madrid que veia conspiracions per tot arreu; deia «amplis sectors de la societat espanyola teòricament formada i informada no estan a punt per mantenir el debat que hem obert amb l´Estatut». Hi estic d´acord; jo hi afegiria encara que no estan madurs perquè estan encegats.
A les darreries de la tardor els isards entren en període de zel. Per un costat hi ha les femelles amb els joves que han nascut la darrera primavera. Formen una comunitat, un ramat. Per un altre costat hi ha els mascles, sols, vigilant quina, quines femelles s´emportaran. Sovint es baten dos mascles per veure qui anirà amb les femelles. La seva manca de discerniment és de tal consideració, les seves corre-cuites arriben a tal extrem, els seus combats són tan forts, que acaben sense forces arribant al punt de no poder suportar el fred del cru hivern que comença a arribar, i moren. Víctimes de l´encegament.
Catalunya es diferencia de la resta d´Espanya per la seva llengua, però també per una manera de pensar i de fer derivades d´una estructura econòmica diferent. A Catalunya el 30% de l´economia gira al voltant de la Indústria, mentre que a Espanya aquest sector representa el 14%. Vol dir que Catalunya té el 41% de tota la indústria de l´Estat. I això no és res si mirem uns quants anys enrere; a l´any 1980 el pes de la industria dins l´economia catalana era del 40%, l´any 1990 era del 32%. En canvi qui ha baixat és la resta d´Espanya, empesa per un sector especulatiu que ha agafat cada vegada més velocitat fins embogir. He estat fa poc a l´àrea de Madrid i m´ha sorprès la facilitat que tenen per trobar finançament; m´explica un client que té permanentment oberta una demanda d´ajuda d´inversió de 600.000EUR (subvenció provinent de fons europeus) perquè «algun dia l´executaré dins els propers tres anys». Increïble. Això no ho hem vist en tota la nostra història. Més greu és la velocitat que porten en la construcció d´infraestructures i la generació d´espais per construir i realimentar l´especulació. L´agilitat de fer negocis fàcils i d´alt rendiment és tan elevada que van estesos. Van encegats.
Amb aquest ambient és difícil que algú es qüestioni si hi ha un altre model. Encara que aquest hagi estat plantejat a Catalunya, amb ambient serè, pactat amb tota la societat, o almenys amb el 90% d´aquesta. Hi ha una por latent que qualsevol canvi aturi la dinàmica embogida de l´economia fàcil. Aquest és el mur que impedeix que la societat afí al PP s´adoni que la seva histèria està fora de lloc, que fan el ridícul internacionalment, que la seva posició amb la sortida de to de l´Exèrcit els iguala amb la societat colpista del 1936. Impedeix que hi hagi qualsevol debat que no sigui «no» a tot el que vingui de Catalunya. «No» a qualsevol cosa que tingui el risc d´aturar la dinàmica embogida.
Sort que després del cru hivern torna a venir la primavera, neixen els petits isards que juguen i salten en les clapes de neu. De mica en mica els mascles es tornen a apropar al ramat.
Nosaltres a la nostra, que ara tenim el vent a favor. A treballar i calma, que ja vindrà la primavera.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!