A França hi ha francesos
El fets que es produeixen a França en el darrer any no ens han de deixar indiferents. Entre ells, la revolta dels barris perifèrics de les grans ciutats i la protesta dels estudiants, són fenòmens que no hem de passar per alt. Per alguna cosa, molts dels fenòmens que succeeixen a França acaben succeint a casa nostra deu o vint anys més tard; això ens deixa un temps prudencial per esmenar errors que els veïns del nord han fet.
Podem parlar de les dificultats per integrar la immigració, d´evitar la seva concentració en barris i pobles determinats, com per exemple el que està passant a Salt. Però avui del que vull parlar és d´un problema més profund que passa a la societat francesa i que de cap manera desitjo que ens passi a nosaltres en el futur: la relació entre el ciutadà i l´Estat.
Tenim en el nostre record les manifestacions a França. Al costat, al Voló, sovint hem vist el bloqueig dels camions a l´autopista per part dels agricultors francesos. Sovint també hem vist com els funcionaris francesos estaven de vaga i bloquejaven l´espai aeri, el funcionament del tren o el que faci falta.
Aquests dies sento dir que ens hem d´emmirallar amb la facilitat francesa de protestar quan un no està d´acord amb alguna cosa. Em sembla intuir que es diu que aquí no tenim prou consciència social, vaja, que som uns covards en comparació amb els francesos.
La por que la Unió Europea permeti l´arribada fàcil de treballadors europeus a la indústria francesa, la crisi en els barris perifèrics de les grans ciutats pels que tenen por de ser exclosos definitivament de la societat, i l´actual protesta contra el nou contracte juvenil per la por dels universitaris de no tenir prou oportunitats en el futur, són tres aspectes de la mateixa cosa: por de perdre drets adquirits, por d´haver d´espavilar-se.
El problema francès no té res a veure amb un problema ideològic de dretes i esquerres, ni tan sols amb un problema de lluita electoral per unes eleccions properes. És molt més profund. Un diari ha dit: «La psicosi de França pateix de por».
Vull recordar el deteriorament de l´economia industrial francesa. Em diuen a la cambra de comerç que han detectat nombroses empreses franceses deslocalitzant-se a les nostres comarques. Fa molts anys, més de 20, que he vist com dins el sector paperer les empreses han estat totes venudes a capital estranger. Avui estic observant com les multinacionals del sector estan col·locant les seves fàbriques al costat sud de la frontera amb França, també al costat nord i a Itàlia, evitant la implantació de noves fàbriques a França. Hi ha una fugida general de la indústria de França. Si bé aquesta fugida no és recent, propiciada per una capacitat del treballador francès inferior (no té gaire fama de treballador) a la dels altres països del seu entorn, Espanya inclosa, el fet s´ha tornat dramàtic a partir de la llei de les 35 hores. Aquesta llei no només retalla 2 hores respecte als seus veïns, també computa com a hores treballades les hores de desplaçament del personal comercial, obligant a fer vacances l´excés d´hores que sobrepassin les 35.
França és el resultat de tenir una Administració excel·lent, que funciona millor que en cap altre país. Una Administració, el pilar de la qual va aixecar Napoleó amb la creació del franc, el codi civil, els instituts, la universitat, el cadastre i els governadors civils. Una Administració que ha pres decisions de gran magnitud que han suposat ser la locomotora per l´economia francesa durant els darrers 20 anys. Així mateix, la classe política es nodreix des de fa molts anys de les classes elitistes provinents de l´Escola Nacional d´Administració i del Politècnic de París. El resultat d´aquest funcionament ha estat el cofoisme de l´individu francès (recordem el xovinisme) que s´ha repenjat, una vegada i l´altra també, amb el papà Estat. Ha estat la creació d´un ciutadà que es pensa que pel sol fet d´haver nascut a França té dret a tot, lluny de tenir autoconfiança, sense esperit crític constructiu, incapacitat per assumir responsabilitats col·lectives i individuals.
L´Estat protector francès no és capaç d´afrontar els nous reptes d´un món cada vegada més competitiu i globalitzat. No és capaç de fer entendre que la millora dels països en desenvolupament, la millora de la fam de certes àrees del món és possible perquè nosaltres els transferim part de la nostra riquesa. No és capaç de fer entendre que s´ha acabat tenir la seguretat en el treball de fa 30 anys, que potser és veritat que els nostres fills viuran amb treballs menys segurs dels que hem tingut nosaltres. No és capaç de fer entendre que en aquesta vida no hi ha només una professió per tot el període laboral, que les tecnologies canvien a velocitat vertiginosa i que fins i tot la veritat evoluciona amb velocitat.
El problema francès és la negació de l´individu a espavilar-se, acostumat com està que, si protesta, l´Estat ho resoldrà. Resulta que ara l´Estat no pot. Els joves hauran de finançar la pensió i la salut dels seus pares, la seva pròpia pensió i tornar el deute públic que no para de créixer. L´Estat ha de fer aquesta economia del benestar sostenible, que es pugui mantenir en els propers 40 anys, resolent els desequilibris entre el principi de l´edat laboral a partir dels 20 anys, la fi d´aquesta a partir dels 60 anys i la nova esperança de vida de 90 anys. Ha de fer possible que a l´hora que moltes activitats i empreses moren en puguin néixer de noves.
«Ça va péter», diuen els francesos. Jacques Marseille, professor d´Història Econòmica de la Sorbona de Paris diu «tenim tres escenaris que ens mostra la història. El primer és el de l´acomodació, la no-ruptura, la lenta agonia. La més llarga de les repúbliques, la III, acaba amb una trista agonia. L´actual, la V República, coneix ara un nou acomodament: una França per a la qual la mundialització és l´horror absolut, Europa és una amenaça i vol restaurar la línia Maginot per protegir-se dels fontaners polonesos. Aquesta coalició heteròclita que diu no al món, viu en un món imaginari que fa somriure els estrangers. Estem a la vigília de la ruptura. L´agonia d´aquesta V República va començar quan Mitterrand va acceptar la cohabitació. El segon escenari és la ruptura-traïció, per la qual fa falta un carisma molt fort, molta autoritat i cinisme; és el cas de De Gaulle que va arribar al poder el 1958 fent creure que Algèria seria francesa, mentre que ell estava convençut de treure-se-la de sobre, o Mitterrand, que és elegit el 1981 per trencar amb el capitalisme, mentre que porta França cap a l´economia de mercat. El tercer escenari és el de la ruptura-impuls, que consisteix a acceptar la modernitat, cosa que ha passat amb Lluís XIV, Enric IV, Napoleó el 1799 i Napoleó III el 1851… Una ruptura, per a mi, consistiria a afirmar que el món existeix i que França no pot tancar-se fora d´aquest món. Hi pot haver encara una altra ruptura, la socialista, que consistiria, una altra vegada (com la que feu Mitterrand), en una ruptura-traïció. Seria aquella del partit que arriba al poder gràcies als vots dels "protegits" i que s´adapta seguidament a la realitat. Doncs seria obligat a fer-ho». Desitjo que aquesta vegada no copiem el model francès, tan sols perquè no es digui de nosaltres allò que es diu a vegades: França està molt bé, però és plena de francesos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!