El passat dissabte el Dossier Econòmic m’ha publicat aquest article sobre la “nova indústria”.
Sovint el món, i l’economia en particular, es mou per modes, que acaben essent passatgeres. Fa uns anys la moda era la de la “desindustrialització” de les economies més desenvolupades, que havien passat (o havien de passar) a ser economies de serveis. Particularment, mai m’ha convençut aquesta moda. Seguint a diversos economistes, Lord Nicholas Kaldor en particular, sempre he cregut que la indústria ha estat, és i continuarà essent el motor del creixement econòmic. El sector capaç de produir més renda i més riquesa, més valor afegit, de ser relativament més productiu, de crear llocs de treball relativament més estables i de més qualitat, de tenir més capacitat d’arrossegament d’altres sectors.
Evidentment, avui la indústria ja no és el que era fa uns anys. Avui la indústria ja no és, només ni principalment, les xemeneies i els treballadors de mono blau (les “manufacturing industries”). Avui la indústria és també, i cada cop més, els ordinadors i els laboratoris i els treballadors de bata blanca. Avui la indústria ja està plenament integrada amb l’economia de la informació i el coneixement. Som ja en un “nou model productiu”, en una “nova indústria” en la que, tal com han assenyalat també la Unió Europea o la OCDE, s’ha produït una creixent i progressiva integració i interrelació entre les activitats industrials i les activitats de serveis més lligades a la producció (els “producer services industries”). Però, en aquest “nou model productiu”, que es va consolidant, la indústria hi continua jugant el paper central i més important. Un paper imprescindible perquè les empreses puguin innovar i invertir en R+D+i i perquè es puguin internacionalitzar.
Aquest canvi s’està produint amb molta intensitat a Catalunya. Així, mentre que l’any 2003 hi havia 52 ocupats en activitats intensives en coneixement (sector TIC i R+D) per cada 1.000 ocupats a la industria, el 2008 n’hi ha 90. En menys de 5 anys aquesta proporció ha augmentat més d’un 70%. Això suposa un augment del potencial innovador sense precedents, però que només és possible a partir d’una sòlida base industrial. Catalunya, com la resta d’economies desenvolupades, es troba afectada per intensos processos de globalització, de canvi tecnològic i de transformació estructural de les activitats industrials tradicionals. Les activitats de la “nova indústria” són, sens dubte, una font d’innovació i creació d’empreses d’alt valor afegit i de llocs de treball de qualitat. Per tant, actualment és necessari el reconeixement dels serveis relacionats amb la producció de les empreses com a part integrant de la indústria i, per tant, de tota política industrial.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!