Els moviments tàctics en política, com en l’estratègia empresarial per exemple, són un tema molt delicat. Bàsicament, han de permetre aconseguir els objectius estratègics del partit (o de qualsevol organització) però, a més, han d’intentar seguir uns criteris, unes “bones pràctiques”, per a ser acceptats, merèixer la confiança i ser creïbles per a la gent. Hi ha d’haver ambició, solidesa, rigor i serenitat. Al contrari, s’han d’intentar evitar les “males pràctiques”, els moviments tàctics inconvenients; no són aconsellables, en aquest sentit, ni la improvisació, ni les actuacions imprevisibles o contradictòries, ni el pur “tacticisme”.
Com ja vaig escriure, en part, fa uns dies a “ERC: estratègia, pactes i credibilitat”, ERC va viure un moment dolç, tant estratègicament com tàcticament, un exemple de “bones pràctiques”, tant durant les campanyes electorals de 2003 i 2004, com durant la llarga negociació del tripartit presidit per Maragall, com també durant el llarg procés del nou Estatut de Catalunya fins que aquest va ser aprovat pel Parlament el 30 de setembre de 2005. Tots podem recordar molts moments d’èxit durant les campanyes, -al Parlament, a les municipals o al Congreso-, o quan durant la negociació del tripartit erem portada a la premsa i als mitjans audiovisuals (per exemple, molts dies els protagonistes de la “tira” de Toni Batllori a La Vanguardia), o quan varem ser capaços d’estirar, tant de CiU com del PSC, durant la negociació de l’Estatut, especialment en els drets històrics i el finançament, fins a arribar a l’enyorat Estatut del Parlament.
Hi havia ambició, unes posicions sòlides i rigoroses, tranquilitat i serenitat. Una estratègia clara -l’esquerra nacional, l’esquerra catalana independent, l’equidistància ideològica i política creïble- i uns moviments tàctics impecables.
Però aixó va canviar, almenys en part, des de que l’Estatut va arribar a Madrid. Varem començar a caure -i jo en sóc plenament corresponsable, com a membre de l’Executiva Nacional en aquell moment- en “males pràctiques” tàctiques, en moviments tàctics inconvenients. En són exemples molt clars: una bona part del procés de negociació de l’Estatut a Madrid, i molt especialment els dubtes i canvis de posicionament a l’hora de votar-lo; la falta de comprensió, i la consequent manca de visió política, en relació al significat profund de la manifestació pel dret a decidir del febrer de 2006; la negociació massa ràpida i amb poca informació del pacte del Govern d’Entesa, especialment en comparació amb el pacte del tripartit; i massa altres petits fets i anècdotes que no han ajudat a la nostra imatge davant de la gent.
Crec que és bó que diguem les coses pel seu nom: hi ha hagut massa actuacions imprevisibles, massa improvisació, massa actuacions contradictòries, massa “tacticisme”. Aixó ha provocat una certa desorientació, un grau elevat d’astorament, una situació de perplexitat entre els nostres militants, simpatitzants, votants i potencials votants.
Al mateix temps, aixó ha fet posar en dubte per a massa gent (votants reals i potencials) i també creadors d’opinió (directius, professionals, empresaris, opinadors) -aquells que són anomenats els “stakeholders”- la nostra seriositat i credibilitat. Actualment, hem perdut una part de la confiança que ens haviem guanyat en el anterior cicle electoral. A vegades es diu que una part important del nostre problema és que no tenim mitjans de comunicació “amics”. Jo no hi estic del tot d’acord: es cert, que no hi ha cap mitjà de comunicació que combregui del tot amb el que pensa, diu o fa ERC (tanmateix, hi ha algun partit que en tingui un en exclussiva?) però, en la meva opinió, en termes generals i tenint en compte la nostra ideologia i els nostres objectius estratègics poc convencionals, no massa “políticament correctes”, els mitjans de comunicació ens han tractat relativament bé quan hem fet les coses bé, i viceversa.
Ara toca redefinir la nostra estratègia i adaptar el nostre partit, -el seu model, la seva organització i la seva pràctica- a les noves situacions, per a respondre als reptes de la societat actual, i també per a ser capaços d’utilitzar les “bones pràctiques” en els moviments tàctics d’ERC.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!