SENSACIONS
de Joan Pont i Montaner
Eleccions a Terrassa, un primer pas poc afortunat
En els darrers temps he estat votant d’ERC, tant en eleccions municipals com nacionals. L’ideari d’esquerres i per la justícia social, la idea del republicanisme, l’ideari per una nació cultural completa són elements que comparteixo des de fora.
En Joan Manel Tresserras, en un article a l’ARA el 26/09/2011 explicava el projecte d’Esquerra Republicana i deia: ERC ha estat i és un partit d’esquerres . De gent d’extracció popular (proletària, pagesa, menestral, treballadora) amb l’adhesió d’emprenedors i empresaris d’ideologia progressista, professionals, artistes i intel·lectuals. La condició de partit d’esquerres ha estat i és el fonament constitutiu de la seva visió del món i del país, el punt de partida de la seva concepció política. Amb la justícia social com a clau inspiradora i com a prioritat política. La voluntat de justícia és el punt de partida de l’ideari d’ERC. L’accés igualitari als beneficis del progrés és l’horitzó proposat i volgut. (…) ERC ha estat i és un partit republicà . El republicanisme expressa l’adscripció al racionalisme i a l’humanisme il·lustrat que, a banda de la justícia social, troba en la defensa de la llibertat (dels individus i dels pobles), de la igualtat de drets i de la solidaritat (fraternitat) els principis orientadors del model social que vol construir. (…) La gent d’ERC concebem i volem la nació cultural sencera -els Països Catalans-, tot i que sabem que només podrà tenir expressió política completa amb l’assumpció democràtica de cadascuna de les parts. Treballem en i amb totes aquestes parts, però no podem ignorar o substituir la voluntat expressa dels seus pobles. Només hi haurà projecte compartit si cada part ho vol. El seu dret a decidir és equivalent al nostre. La seva sobirania, també. (…) Amb la voluntat de construir una societat avançada, cohesionada i equilibrada, justa i democràtica, culta i oberta, compromesa amb el respecte a la diversitat i la pluralitat de valors.
Aquest preàmbul és per situar les meves simpaties amb Esquerra Republicana. A nivell municipal, la presència i la col·laboració amb en Ramon Arribas em va ajudar a triar aquesta opció, i a col·laborar-hi una mica per intentar transformar la ciutat. Ara però resulta que la proposta de pacte d’ERC a Terrassa amb MES, col·locant a Carme Labòria de número dos em descol·loca. L’Acció (butlletí d’Esquerra Republicana a Terrassa) diu que les eleccions són una excel·lent oportunitat per configurar “noves majories progressistes per forjar un nou poder local que construeixi el nou país de baix a dalt” en ciutats com Terrassa.
I Isaac Albert diu a la Torre del Palau “cal deixar enrere una manera de fer política i d’entendre la ciutat per mirar endavant i construir un futur millor”. En aquest sentit, Albert ha reclamat “temps per la generositat política, l’entesa i la suma d’il·lusions, esperances i experiències” per “construir majories”.
Però no sé veure que té de nou, ni quina il·lusió pot generar aquest principi de llista. No m’engresca gens una llista on la número dos és una persona molt vàlida però que ja fa molts anys que és al govern municipal i amb molta responsabilitat. Entre d’altres ha gestionat i aplicat un POUM pensat per fer créixer la població de la ciutat i on s’han aprovat plans urbanístics desmesurats que n’hipotequen el futur, com passa amb el pla de can Colomer. Entendria que agafés certa distancia, que ocupés un lloc discret, donant suport al futur grup municipal, però no crec que anar de número dos sigui el millor.
El socialista Josep Guinot despotrica d’aquesta opció triada per Carme Labòria: és un exemple de l’intent de pervivència en la política com a mitjà de vida. Quants anys porta vivint dels pressupostos municipals? Es pot estar d’acord amb què, si no estàs a gust en un partit, per la seva forma de fer política o pel que sigui, pleguis o canviïs d’opció política; però quan aquestes derives obeeixen a un interès personal i vital (vital quant a mantenir poltrones i nòmina) cal denunciar-ho com una mala utilització de la política. Tot i ser una queixa/crítica feta des del despit i la rebequeria, hi estic una mica d’acord. Llàstima que no apliqui la recepta al seu partit amb la gent que ha fet de la política el seu modus vivendi com la família Ballart o en Pere Navarro.
Quin contrast amb l’actitud de Jordi Martí, ex-regidor de l’Ajuntament de Barcelona i que ha refusat anar de número dos a la llista d’ERC a Barcelona amb Alfred Bosch (entrevista al programa l’Oracle, minut 4).
Per sort, la incorporació d’en Pep Forn és un contrapunt al número dos. Fa anys que ens coneixem amb el Pep (ja havíem coincidit a Carnavalis i després als Minyons) i pot fer una bona feina. Caldrà esperar però que hi hagi un bon programa pel govern de la ciutat, un programa que ens torni la il·lusió per transformar i millorar aquesta ciutat i fer-la més un espai de convivència amable i respectuosa. Perquè el que vaig coneixent de les altres opcions encara m’engresquen menys.
Terrassa, dotze de març de 2015
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I l’ impost de successions que ha impossat ERC a la Generalitat, et sembla just?
No tinc clara la “jústicia” de l’impost de successions. Però no sé si et refereixes a les importants exempcions imposaes (que consideres excessives) o a l’existència de l’impost. Tot plegat té a veure en com financem/paguem els serveis públics, o quins serveis ha d’oferir l’administració. Un exemple: jo crec que les autopistes les han de pagar i mantenir els usuaris. Això vol dir que crec que cal mantenir els peatges. Una altra discussió és si els imports actuals són correctes o excessius.