De res, massa

Avui que és diumenge dedicaré una estona, a la nit, a veure la televisió. És dels pocs moments durant la setmana que m’hi poso. Vaig just, molt just, de temps lliure disponible i el poc que tinc miro de no malmetre’l en activitats tan poc estimulants. Avui sí, no vull perdre’m El foraster: vejam per on ens mena la camioneta taronja d’en Quim Masferrer.

I demà, que serà dilluns, tampoc em perdré Cosins germans, d’Empar Moliner i Ferran Torrent i el seu escarabat descapotable (quina preciositat de cotxe!) al nord i al sud de l’Ebre. I prou. Llevat d’algun telenotícies o d’alguna emissió molt puntual que em faci badar, poca cosa més  miraré a la catòdica pantalla.

Tots dos programes, especialment el de Masferrer, són programes de cara o creu, de roig o negre. Agraden o no agraden. Masferrer s’instal·la en un poble petit i va a empaitar el campaner, la carnissera, els jubilats o l’agutzil. La parella Moliner-Torrent recorren el territori amb cita prèvia i van a l’encontre de personatges que ajuden a entendre la complexitat social i la barreja d’ingredients amb els quals es cuina aquest arròs que és el país. Hi ha a qui no li agrada aquesta intromissió a tan curta distància en la vida de personatges fugissers, però a mi –que m’agrada l’entregent– trobo que és la millor manera de submergir-se a la realitat.

L’aspecte humà de tots dos programes se sol reforçar amb el geogràfic. Ens solen fer obsequi de vistes esplèndides dels llocs visitats i aquesta barreja de paisatge i paisanatge televisiu és una digna alternativa a allò que hauriem de fer si tinguéssim temps: anar a passar un cap de setmana en una fonda perduda, visitar una esglesiola romànica, fer una sardinada o un cremat vora el mar i conversar amb gent de costa i de muntanya. Ai las.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!