De res, massa

Deures d’aquest mes, proposats per Jesús Tibau, al seu blog Tens un racó dalt del món: escriure sobre llibres i bookcrossing. Som-hi!
Hi ha molta gent trempada i treballadora que ja té la feina feta: mireu-la aquí.
Animeu-vos a participar-hi: suculents premis en joc!

Ho recordo a la perfecció: el disset de juliol de mil nou-cents seixanta-set ella era joveníssima i s’havia citat a dos quarts de set de la tarda en un banc de la Devesa, sota els plàtans centenaris, amb un alferes de complement de la guarnició militar de Girona. Se m’havia endut per matar l’estona de la llarga espera (a quarts de cinc ja hi érem!) i, arribat el mosso, vaig quedar de coberta avall sobre la pedra del seient, veient com marxaven agafats de la mà pel passeig.

Va recollir-me un tirador al plat que venia del camp de tir. Va fullejar-me un parell de vegades però llegir-me, allò que se’n diu llegir-me, no ho va arribar a consumar. Em tingué a casa seva, en un prestatge, al costat dels cartutxos de munició reglamentària, fins el vint-i-tres de maig de mil nou-cents setanta-quatre, dia en que va fer mudança per canvi de pis. Aleshores vaig anar a parar dins d’una caixa de cartró, fent companyia a una llauna de Cola-Cao mig rovellada, una ballarina flamenca mancada d’un braç que havia caigut del damunt del televisor, una cantimplora d’alumini bonyegada, sis bombetes de 125 volts foses,  i diversos exemplars de “Los Sitios-Diario del Movimiento en Gerona”. Vam ser abandonats a peu de carrer i a un estudiant de magisteri que passava sembla que li vaig fer peça. Se m’endugué a la dispesa, junt amb la nina flamenca, i vaig viure amb ells fins a final de carrera, el juny del setanta-set. Acabats els estudis, desmuntaria l’habitació i em lliuraria a la mestressa de la pensió, per enriquir el fons literari de l’establiment.

Un viatjant de sants d’Olot que hi feia parada i fonda quan visitava els clients de la ciutat se m’endugué una tarda. Devia ser pels volts de la Mare de Déu d’agost del vuitanta-dos. Em va perdre a l’estació d’autobusos, sobre un taulell de la sala d’espera, apressat quan el seu òmnibus anuncià la sortida immediata. Em recolliren uns anglesos que anaven a S’Agaró (vacances de sol i platja, ja se sap). Els vaig caure bé i em van ficar a la maleta. Vaig viatjar amb ells fins a Birmingham. Ha estat la sola vegada que he pogut sortir a l’estranger i durant l’estada a fora em van rebregar de mala manera totes les amistats que els visitaven a la seva caseta unifamilar arrenglerada, de façana de totxos vistos. El vuit de novembre de mil nou-cents noranta-u, una au pair de Manresa que feia estada a la casa em va incloure a la seva motxilla i em repatrià d’una manera diem-ne furtiva.

L’estiu següent, en plens Jocs Olímpics de Barcelona, un lampista de Tortosa que havia anat amb la xicota a veure els combats de judo de la categoria del pes més fort em recollí d’una grada de formigó del Palau Sant Jordi, on l’antiga au pair feia d’hostessa i gaudia d’un domini de l’anglès formidable. M’havia extraviat entre l’atenció a un grup d’hongaresos i una consulta d’un matrimoni de Vancouver.

Vaig rodar primer per la furgoneta del lampista i despés pel despatx del taller anys i panys, fins que, caviant un fluorescent d’una cuina,  va sentir per la ràdio que s’organitzava una jornada d’alliberament massiu de llibres a la riba de l’Ebre, a les primeries de març del dos mil onze. Ara estic en mans d’una carnissera jubilada, una mestressa rossa, jovial, presumida, que encara fa goig, que em va trobar en un jardinet de la plaça d’Alfons Xll. La bona senyora està encantada amb mi: no para de repetir (i té raó!) a les seves amistats del casal de gent gran que la bona literatura i els llibres en paper no moriran mai.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!