Constato, cada vegada més, que hi ha gran quantitat d’anunciants que es pensen que els catalanoparlants som ases o gent sense criteri i a l’hora d’endossar-nos els seus productes no ens els venen en la nostra llengua si no que ho fan amb una de forània. No sé com ho veureu… però jo no he vist mai que la Rai faci anuncis en una llengua diferent de l’italià…, no he vist mai que Antena 3 faci anuncis en una llengua diferent del castellà…, que France 2 faci anuncis en una llengua diferent del francès…, que la Zdf faci anuncis en una llengua diferent de l’alemany, ni que la televisió finesa faci anuncis amb una llengua diferent del finès… Però bé… sembla que com que pels anunciats espanyols – i per tants d’altres – els catalans som ases no passa res en dir-nos-ho a la cara.
Aquest tipus d’anunciants – si se’ls pot qualificar així… – es poden classificar en diverses categories:
– Primer de tot, hi ha els que no fan el més mínim esforç per dirigir els productes que pretenen encolomar al consumidor catalanoparlant en la seva llengua. La característica principal d’aquests anunciants és la catalanofòbia. Agafen l’anunci que fan a les Espanyes i te’l col·loquen, tal com ve, per qualsevol mitjà de comunicació catalanoparlant. D’exemples d’aquests n’hi ha a grapats: Cillit Bang i els seus azulejos – que per cert tenen més merda que un pal de galliner –, el 1880 i el seu turrón mas caro del mundo – que inútils que són… si almenys diguessin que és el seu és el més bo però té sentit dir que és el més car?… – i Corporasión dermostética i les seves pijes de Pedralbes en amunt que no han parlat mai ni un borrall de català ni tenen cap intenció de fer-ho. Aquesta espècie d’anunciant jo la qualificaria com d’inútil i idiota desconeixedor de les lleis més fonamentals del màrqueting que diuen que per vendre un producte a una determinada persona t’hi has de dirigir en la seva llengua. Aquesta colla de catalanofòbics es pensen que els catalanoparlants som ases i que no cal pas que ens tradueixin el producte a la nostra llengua vernácula perquè ja surt en la llengua del imperio. Bé, veig que d’aquesta gent tan limitada mentalment en corren bastants i que, tot i que si fessin el mateix anunci a Eslovènia el farien en eslovè, a Holanda en holandès i a Suïssa en la llengua del cantó lingüístic al qual es dirigissin, aquí pobrets no es gasten ni un cèntim d’euro per fer-lo en català. Aquests, un servidor, ja els tinc marcats amb una creu i els seus productes no han entrat mai en el carretó de la seva compra… és a dir, fins que no es facin grandets i apreguin llengües amb mi ho tenen clar…
– Els segon tipus d’anunciant inútil i idiota és el que jo denomino anunciant ciudadanos. Són aquells anunciants que et fan mitja frase en català, mitja en castellà… que et surten amb un testimoni parlant en llengua madrilenya dialecte Maxadahonda i un altre parlant en llengua mexicana dialecte desconegut. Aquests són els que estan més de moda i que trobo directament patètics. La veu en off, normalment és en català – bé, amb errades de tot tipus – i la dels testimonis que, per exemple, treuen la porqueria d’un cassó – que fa mig any que no netegen – és en la llengua del imperio. Aquests anunciants són també els que es pensen que els catalanoparlants som ases i que parlem tipus Ciudadanos o com aquella de la Masia de 1907 que intercalava dues paraules en castellà i dues en català. És a dir… un parlar tipus folclòric… D’aquests alguns es reciclen cap al bon camí i, per art de màgia, veus que els anuncis te’ls fan sencers en català; d’altres es reciclen cap al mal camí, t’ho fan ja sempre més en castellà; i, en darrer lloc, n’hi ha que són com un pèndol… no saps mai per on sortiran… Dels productes que vénen aquest tipus d’éssers sempre procuro descartar-los davant de la presència d’un competidor catalanoamic.
– Els tercers tipus d’anunciants són els que realment poden rebre aquesta denominació perquè, almenys, tenen estudis i han après les regles més elementals del marquèting. Són els que classificaria com a catalanoamics. I no us penseu pas que siguin les empreses catalanes de tota la vida – que normalment es troben en les dues classificacions anteriors – sinó que sovint són empreses de fora que fan, sempre, l’anunci corresponent dels seus productes en català. Un exemple és Neutrogena – una d’aquestes cremes per les mans – que no he vist mai que fes cap anunci en llengua forània. D’aquests el meu cabàs n’és ple i no dubto mai a adquirir-los tenint en compte la seva actitud lingüística.
Per tant, no seré jo qui us digui què heu de fer o què heu de deixar de fer, però si els catalanoparlants compressim només els productes que s’anuncien i es promuen en la nostra llengua no creieu que les coses canviarien? Encoratjo que ho feu, no sigueu mesells – ja fa massa segles que ho som – i feu alguna cosa per la vostra llengua si no la voleu veure morir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!