El dret del consum des de Girona

Sí, no és que m’hagi tornat boig i hagi patit un atac delirant de bilingüisme pepero – és a dir, unilingüisme espanyol – o en Cereza – tal com el coneixen al carrer Gènova de Madrit – m’hagi abduit als seus postulats fexistes… no, no és res d’això… només he fet una passejada amb la intenció d’anar a la plaça de Sant Jaume d’una ciutat que, segons diuen, és la capital de Catalunya.

Clar que per poder-hi accedir he hagut d’agafar el metro d’allò que en diuen la capital de Catalunya. Bé, la primera experiència ha estat èpica perquè el venedor dels bitllets no m’ha entès quan li he demanat una T-deu… Llavors he quedat directament esmaperdut al veure que el subjecte en qüestió m’ho ha fet repetir dos cops… i la resposta al veure que jo continuava dient: T-deu ha estat: “Ah unar T-dies, no te endendía”… o sigui que, d’acord amb aquesta resposta, m’ha quedat ben clar que dec ser el primer ésser de Barcelona que demana al subjecte en qüestió una T-deu. Delirant…

Després ha vingut la segona peripècia, intentar baixar a l’andana si tenim en compte que l’escala mecànica no funcionava i, evidentment, per fer-ho saber hi havia un paper escrit a mà on deia textualment “la escalera no funciona”. Un amable informador t’indicava en castellà i en anglès on t’havies de dirigir. En efecte, el primer pensament que se m’ocorregué és que m’havia equivocat de ciutat i havia agafat la línia que va de Nuevos Ministerios a Viejos Ministerios… però no… no pas, per sort vaig veure que algú duia el diari la Vanguardia i evidentment si fos a Madrit o bé portarien la Rasón, el Mundo de Yupi o les memòries de Francisquito el del Ferrol.

Entro al vagó i me n’adono que qui sóc estranger al meu país sóc jo. Unes dones de l’Hospitalet no paren de cridar i de parlar de “lo bonito que eran ar caxeta de la feria”- suposo que les de la Fira d’Abril, aquell gran aparador d’integració…, unes pijis de Pedralbes -que encara no entenc com han agafat el metro que és de pobres… – m’eixorden amb el seu cap de setmana “en la playita de Tamariu con las terracitas y las olivitas”, un grup d’adolescents no para de cridar, escridassar-se i insultar-se, evidentment, en castellà. Més enllà trobo dos japonesos que es miren l’escena, un grup de sudamericanes que tampoc paren de xerrar parlant “de la serie que hacen en Tele 5” i com si fos un miratge enmig de l’oceà amb trobo un senyor i una senyora d’edat avançada parlant un català genuí i gens xava. En definitiva, me n’adono clarament que al català li passa com aquella parella entranyable de vellets… que ja grandets, malauradament, els qui queda poc en aquesta vida.

Surto del vagó amb mal de cap i em dirigeixo a l’exterior. Miro els anuncis que hi ha penjats. Dels deu que més o menys veig en compto un en català i a sobre amb falta d’ortografia inclosa. Sóc a l’estació de Liceu i, com no podria ser d’altra manera, l’únic que ara em preocupa és la meva cartera i la meva integritat personal. Després d’observar les meravelloses tècniques que els lladregots fan servir per fer l’agost al mes de maig… em dirigeixo cap al carrer de Ferran, que en d’altres temps havia estat el centre neuràlgil de la Barcelona antiga.

Primer de tot constato que fot fàstic, papers i merdes diverses amb olors gens agradables em donen la benvinguda. Començo a passejar-hi, fixant-me, com no podia ser d’altra manera, que no em fotin la cartera. Miro els aparadors de les botigues del carrer que es dirigeix a la plaça de Sant Jaume. No en trobo ni un – torno a repetir… ni un… amb la retolació en català… o bé és en castellà o bé en anglès o bé en qualsevol altra llengua diferent de la pròpia de Catalunya. Ni tan sols la Caixa de Pensions – controladora de tota l’economia catalana – té l’horari comercial posat en català. Arribo a la conclusió que m’he tornat a equivocar de ciutat i que sóc a la calle de Alcalá de Madrit. Però no és pas així quan m’adono que he arribat a la plaça de Sant Jaume, moment en el qual constato que ni als de la banda esquerra ni els de la banda dreta fan res perquè jo – catalanoparlant – pugui viure al meu país amb la meva llengua. M’he convertit en un ésser estrany al meu propi país i ni tan sols el meu Govern fa res per evitar-ho i més si tenim en compte que en aquest Govern hi ha un partit polític que es qualifica com d’independentista.

Amb el cap cot i amb el cor trencat em dirigeixo a la porta lateral del Palau de la Generalitat (no us ho havia dit… vaig a un curs que es fa a dins). Els Mossos que hi ha a la porta parlen andalús.

Treieu les conclusions que considereu adequades… com deia en Raimon “jo no sóc d’eixe món…”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!