Josep M. Cervelló

Hi ha un carrer a Sant Boi que es diu Joan Bardina. Els més observadors trobaran en una de les seves façanes una placa que recorda que allà va néixer, el 27 de maig de 1877, en Joan Bardina i Castarà, pedagog i mestre de Mestres, fundador de l’Escola de Mestres. El curs 1909-10 va ser el darrer curs d’aquesta institució capdavantera,  aquest 2010 és, doncs,  el centenari  de la seva darrera activitat. Per l’Escola de Mestres va passar tota una generació de mestres que entraven en contacte amb la més moderna pedagogia i amb els representants de la intel.lectualitat, les ciències i les lletres del moment. De la mateixa manera que l’educació dels nens i nenes era entesa com una formació integral, el magisteri havia de transmetre molt més que la instrucció. Els alumnes de l’Escola de Mestres obtenien un títol oficial amb el compromís de romandre a l’escola tres anys més en formació. “Això donarà la mesura del valor que li donem al tros de cartró del govern”, deia Bardina referint-se despectivament  al diploma oficial guvernamental.  La frase té molt de sentit. En aquells anys de començaments del segle XX la consideració social dels Mestres  i la preparació que aquests tenien quan començaven la seva carrera eren molt dolentes. El noucentisme català, en canvi, tenia reservat a l’escola i al mestre un paper de primer ordre dins de la Catalunya moderna i culta que somniava. Joan Bardina és un avançat al seu temps, treballa per la pedagogia activa, per la llibertat i la creativitat a l’aula, per una escola no engabiada per la religió, per una educació pública organitzada  al servei  de les necessitats i carácter de la “civilització de Catalunya”. Responent al menysteniment de la llengua catalana a l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, deia : “l’Educació ha d’emmotllarse en l’esser del poble, pera poderse aplicar a les facultats naixents dels menuts. Y com que aquests presentan una triple natura universal, nacional y individual, refoses en l’unitat ministeriosa del jo, la Educació vera estará forçosament condicionada per aquest triple sentit de les potencies dels educants, presentant un substratum cosmopolita, una forma neta y complexament nacional y una accidental fesomía personal.

Una escola de la localitat, procedent de l’antic ateneisme,  porta el seu nom, però la immensa majoria de santboians i santboianes i de molts mestres que treballen a les escoles de Sant Boi desconeixen qui va ser Joan Bardina i quin és el llegat pedagògic de l’Escola de Mestres. Cent anys més tard, el santboià Joan Bardina és encara un referent pedagògic i de modernitat, alguns defensors de la Llei d’Educació del conseller Ernest Maragall, amb l’únic argument que la LEC protegeix la llengua catalana, haurien de llegir algunes reflexions de Joan Bardina: “La qüestió de la llenga a la escola és una gran qüestió; pero no és tota la qüestió. És una condició pera fer educació fonda. No és la educació fonda. Resolt el problema llingüístich y prou, no queda resolta la qüestió educativa; no queda ni tant sols abordada. La llenga, com l’autonomia, són condicions essencials de vida; no són, empero, la vida”.