Josep M. Cervelló

Sovint les persones més valuoses són les més invisibles. Persones que cuiden altres persones, que no tenen massa temps per a l’oci o les relacions socials, però que estan al peu del canó guanyant cada dia una batalla per a la humanitat. Sovint el reconeixement social només es reserva per a persones individuals que, sense assumir  càrregues d’aquests tipus, tenen una vida de lluïment professional, social, cultural, polític, etc. La gent cuidadora, majoritàriament dones que organitzen la  família, tenen cura de fills, de gent gran o de malalts a la llar, no tenen temps, ni a vegades energies,  per a ser presents en esdeveniments col.lectius, estar associades, ni, evidentment, militar en partits políitics i menys aquells que tenen hàbits noctàmbuls en les seves interminables reunions orgàniques.

Us proposo cuidar les persones que cuiden, de fer-li saber el valor que tenen, que no estan soles amb la seva càrrega, us proposo  de trobar el moment per a passejar amb elles pel riu, d’acompanyar-les pels senders de les nostres muntanyes, d’escoltar amb elles la piuladissa dels ocells al bosc o a les basses de Can Dimoni, de compartir els nostres paisatges amb la gent que sovint només té per paisatge les parets de casa seva. Com a regidor de medi ambient i entorn natural he proposat als serveis socials de l’ajuntament  organitzar aquest acompanyament, com el d’altres col.lectius que ho necessitin i que al mateix temps ens ajudin a tenir una mirada més completa del nostre entorn natural, però no vull professionalitzar aquesta relació i per això  estic proposant-la  a gent i entitats que fan activitats i que són bones coneixedores del  nostre entorn natural. No és una lleva, és una crida als voluntaris, un nou voluntariat que ens faci saber que tots som entorn, que tots som medi ambient. La biodiversitat també deu ser això, no?