Josep M. Cervelló

Jaume Reixach / Capellà i escriptor (AVUI, 4 novembre 2007)

Sóc conscient que el títol sona igual que un acudit, però creieu-me que a mi no em fa cap gràcia. No tinc cap ganes de riure ni de fer-me el graciós. Senzillament, estic convençut que el Sr. Duran faria un bon paper com a delegat diocesà del patrimoni artístic del bisbat de Lleida (i qui sap si no resoldria els problemes que té amb el bisbat d?Osca), però com a portaveu de CiU al Congrés ha fet un flac favor a l?Església catalana i, al mateix temps, un favor immens a l?Episcopat espanyol (i espanyolista) i a la COPE (anticatalana i franquista). No puc aprovar, de cap de les maneres, que, gràcies a la seva intercessió, els símbols franquistes gaudeixin del vergonyós privilegi de continuar presents als temples, que és l?últim lloc on haurien de ser i el primer d?on haurien d?haver sortit. Què passa amb els militants d?Unió: que també s?han desentès del Concili Vaticà II i dels milers i milers de cristians de base que contínuament són ignorats per la seva santa tossuderia de mantenir-se fidels a l?Evangeli i per negar-se a ser els botiflers de torn de la jerarquia espanyolapepera? Doncs bé: diguem no, per les mateixes raons que ho vam dir quan no podíem ni somiar en català. Ja no dic somiar en el retorn de la Generalitat sinó simplement somiar que un dia serien ciutadans de dret i, en conseqüència, tindríem dret a donar per acabat el malson. Escric aquestes ratlles el dia de difunts, i com és lògic penso en persones com el cardenal Barraquer, el bisbe Añoveros, l?abat Escarré i en totes les víctimes del franquisme, sense oblidar les del postfranquisme, com Lluís M. Xirinacs. El nacionalcatolicisme continua durant.